L’activitat diària és fonamentalment diürna, encara que es mostren més actius a primeres hores del dia i al capvespre.

És un animal molt gregari, que forma autèntiques ciutats subterrànies que poden estar constituïdes per quilòmetres de corredors que comuniquen entre si els caus dels diferents clans familiars, unitat bàsica d’aquests animals. Els clans familiars solen estar formats per un mascle adult, de dues a cinc femelles adultes i un nombre variable de joves i cries, generalment de quatre a sis.

Els clans familiars viuen en caus subterranis que poden mesurar 5 metres de fondària i més de 30 de longitud, i que acostumen a tenir l’entrada aixecada sobre la superfície amb cúmuls de terra per tal de prevenir possibles inundacions a l’època de pluges. L’entrada de cada cau de la colònia està situada a uns 5-6 m de distància de la dels veïns i, juntament amb el terreny que l’envolta, constitueix el seu territori, el qual és defensat davant tots els altres grups familiars.

El seu comportament social és complex i vistós. Així, per exemple, quan es troben dos animals que han sortit a menjar, s’arrosseguen l’un davant de l’altre movent la cua fins que posen en contacte el musell, el famós petó dels gossets de les praderies, que és en realitat un senyal de reconeixement i salutació, però que es torna d’amenaça si el contrincant és un desconegut. Normalment, però, la comunicació amb els altres membres de la colònia es fa mitjançant uns forts crits que emeten des de l’entrada del cau. El crit territorial, característic de cada individu i que fan aixecats sobre les potes del darrere i amb el musell apuntant cap el cel, no provoca cap reacció en la colònia, mentre que el crit d’alarma, encara més potent, fa que tots els animals s’amaguin immediatament dins el cau. Aquest crit de perill, que es pot repetir fins a quaranta vegades per minut, és el que els ha donat el poc adequat nom de gossets de les praderies.