Trenca

Lanius minor

La trenca és un ocell passeriforme d’uns 20 centímetres de longitud que destaca per tenir un bec i un cap grossos i desproporcionats respecte de la resta del cos, com els falcons i altres petits rapinyaires. Té l’esquena i el capell grisos, el pit rosat i una màscara i un front de color negre ben característics.

Hàbitat Natural

Es distribueix sobretot per l’Europa de l’est i Àsia. Fins fa poc també era abundant a l’Europa occidental, però avui dia, a la península Ibèrica, només la podem localitzar en una àrea molt restringida de la província de Lleida.

Trenca
  • Distribució / Resident
  • Reproductor
  • Hivernant
  • Subespècies

Grau de risc

  • Extinta
  • Extinta en estat salvatge
  • En perill crític
  • En perill
  • Vulnerable
  • Gairebé amenaçat
  • Preocupació menor
  • Dades insuficients
  • No avaluada
Preocupació menor

Taxonomia

Classe
Aves
Ordre
Passeriformes
Família
Laniidae

Característiques físiques

40-60 g
Pes en néixer:
19-23 cm
Fins a 15 anys

Biologia

Habitat
Bosc
Vida social
Gregària
Alimentació
Insectívora

Reproducció

Gestació
14-16 dies
Dies
Cria
3 a 7

Descobreix com són

Biologia

Descripció

La trenca és un petit ocell passeriforme que pertany a la família dels lànids, la mateixa a la qual  pertanyen altres espècies que habiten a Catalunya com el capsigrany Lanius senator, el botxí Lanius meridionalis o l'escorxador Lanius collurio, que es caracteritzen per presentar un bec i un cap grans i desproporcionats respecte a la resta del cos, com els falcons i altres aus rapinyaires de petita grandària. La trenca té l'esquena i la part superior del cap de color gris, el pit rosat i una màscara i el front de color negre ben característics.

Hàbitat

Es distribueix sobretot per l’Europa de l’est i Àsia. Fins fa poc també era abundant a l’Europa occidental, però avui dia, a la península Ibèrica, només la podem localitzar en una àrea molt restringida de la província de Lleida.

Alimentació

D’alimentació estrictament insectívora, utilitza el poderós i corbat bec per trencar els exosquelets dels escarabats i d’altres insectes dels quals s’alimenta. Els lànids són coneguts pel fet d’empalar les preses als branquillons esmolats dels arbustos, i així poder-les esquarterar fàcilment.

Reproducció

A Catalunya, la reproducció comença a finals de maig amb la construcció del niu, on pon de cinc a set ous que seran covats per la femella durant uns quinze dies. Cap al mes d’agost, els polls abandonen les zones de cria per començar la migració.

Conducta

És una espècie estival que passa l’hivern al sud del continent africà, a la depressió del Kalahari. Fa una de les migracions més llargues de tots els ocells europeus, ja que travessa el Mediterrani pel Pròxim Orient i no per Gibraltar.

Estatus i programes de conservació

Encara que és una espècie que no es troba globalment amenaçada a tot el món, a Catalunya ha patit una importantíssima davallada en les darreres dècades que l'ha portat de tenir una població prou àmplia i consolidada al nostre territori a una situació límit en la qual tan sols sobreviuen uns pocs exemplars a la plana de Lleida. Aquesta situació l'ha convertit en l'actualitat en el vertebrat en més greu perill d'extinció de la fauna catalana i de tota la fauna ibèrica. Les causes de la disminució de la trenca aquí i a gran part de l’àrea de distribució europea són el producte de la combinació d’un conjunt de factors entre els quals trobem la pèrdua d’hàbitat de nidificació (cultius de secà amb guarets i marges ben conservats) a causa de la intensificació agrícola, els canvis climàtics, altes taxes de depredació i un ús excessiu de plaguicides que eliminen els insectes de què s’alimenta. El Parc Zoològic de Barcelona participa en un important projecte de conservació de la trenca mitjançant l’establiment d’un conveni de col·laboració amb l’Associació Trenca (Associació d’Amics del Centre de Recuperació de Fauna de Vallcalent) per tal de potenciar la reproducció de l’espècie ex situ i afavorir la conservació in situ de la població salvatge que fa el Centre de Recuperació de Fauna de Vallcalent a la zona de Lleida on encara sobreviu l’espècie.