Rinoceront blanc meridional
Després de l’elefant, és el mamífer terrestre de grandària més gran, ja que pot arribar a mesurar fins a quasi 2 m d’alçada i 4 m de longitud, i a pesar més de 3.500 kg. Té dues banyes i un musell ample i recte adaptat a tallar l’herba de la qual s’alimenta.
Malgrat que s’ha recuperat una mica els darrers anys, la persecució a la qual està sotmès per tal d’obtenir les seves banyes, molt apreciades en la medicina tradicional d’alguns països d’Orient, l’ha col·locat en una greu situació de risc d’extinció.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
República de Sud-àfrica, Botswana, Namíbia, Zimbàbue, Uganda, Moçambic, Zàmbia, Swazilàndia, Kenya.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El rinoceront blanc és la més gran de les cinc espècies de rinoceronts existents actualment. Alguns exemplars arriben a mesurar fins a quasi 2 m d’alçada i 4 m de longitud, i a pesar més de 3.500 kg. A més de la grandària, és característica la forma del musell, amb els llavis amples i rectes, perfectament adaptats a segar del terra de la sabana africana l'herba que constitueix el seu aliment bàsic, a diferència del rinoceront negre, que també viu a les sabanes africanes, però té un musell punxegut i prènsil que li permet arrencar les fulles, les branques i els brots dels matolls i arbusts dels quals s’alimenta.
La pell nua i endurida, que li dóna un aspecte cuirassat, i les dues poderoses banyes que surten de la part superior del cap, que són de queratina, la mateixa substància que forma el nostre pèl o les nostres ungles, li confereixen una imatge característica.
Sabanes arbrades, planes herbàcies, regions arbustives obertes i fins i tot zones pantanoses.
Bàsicament herba, que pot segar en grans quantitats gràcies als llavis amples i rectes que el distingeixen.
La gestació dura uns setze mesos i l’única cria, en el moment de néixer, pesa ja més de 50 kg. Té una longevitat de 45-50 anys.
Els mascles, de costums solitaris, defensen territoris de fins a 200 hectàrees que delimiten amb orina i piles d’excrements. Les femelles, més sociables, poden formar petits grups més o menys estables amb cries i joves immadurs de fins a deu o més individus.
Hi ha dues subespècies de rinoceront blanc: la septentrional, Ceratotherium simum cottoni, que avui es dóna per extingida en estat salvatge, ja que fa uns anys que no se n'ha localitzat cap exemplar en el seu darrer bastió, el Parc Nacional de Garamba, a la República Democràtica del Congo, i la meridional, Ceratotherium simum simun, la que tenim al Zoo de Barcelona, que fins fa poc vivia tan sols a la República de Sud-àfrica, però que darrerament ha estat reintroduïda a altres llocs com Botswana, Namíbia, Zàmbia, Kenya o Zimbàbue.
Malgrat que fins fa poc es trobava en greu perill d'extinció (com tots els altres rinoceronts) a causa de la caça a la qual ha estat sotmès per tal d'obtenir les seves banyes –utilitzades als països d’Orient com a producte medicinal, afrodisíac i per fer els mànecs de les dagues, per les quals es paguen quantitats astronòmiques de diners–, el rinoceront blanc meridional és el que millor s'ha recuperat els darrers anys gràcies a l'estricta protecció que se li ha atorgat. De fet, en l'actualitat és el rinoceront que té la població més nombrosa en llibertat.