Mamífers

Zebra de Chapman

atenea — Tue, 13 Dec 2016 09:41:06 +0000

Zebra de Chapman

L’inconfusible i espectacular disseny blanc i negre del pelatge de les zebres presenta una gran variació segons les diferents espècies i races geogràfiques que es distribueixen per l’est i el sud d’Àfrica.

La zebra de Chapman, que es caracteritza per presentar línies fosques menys contrastades entre les ratlles negres, ocupa les sabanes i planes herbàcies obertes més aviat àrides del sud d’Àfrica.

atenea dt., 12/13/2016 - 10:41

Equus burchelli chapmanni

Zimbàbue, Botswana, Namíbia, el nord de Sud-àfrica i el sud-est d'Angola.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Mammalia

Ordre

Perissodactyla

Família

Equidae

175-320 kg

127-140 cm

15 - 20 anys

25-35 kg

Habitat

Sabana

Vida social

Gregària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

360-396

Cria

Descripció

El pelatge ratllat característic de les zebres presenta una gran variació segons les diferents espècies i races geogràfiques que es distribueixen per l’est i el sud d’Àfrica.

La zebra de Chapman es caracteritza per presentar línies marronoses menys contrastades entre les ratlles negres

Hàbitat

Sabanes, planes herbàcies i regions arbustives, sempre amb presència d’aigua a les proximitats.

Alimentació

S’alimenta bàsicament d’herba, però també pot aprofitar fulles i brots tendres si cal. A diferència de la major part d’herbívors africans, que consumeixen només l’herba ben curta, la zebra es pot alimentar d’herba de més altura, de manera que els ramats són els primers que arriben a les zones que acaben de rebre les pluges estacionals.

Reproducció

Durant el període reproductor els mascles es barallen donant-se guitzes i mossegades per dominar un grup de femelles. La gestació dura al voltant dels dotze mesos i neix una sola cria en cada part, que es pot aixecar i seguir la mare al poc temps de néixer.

Conducta

L' espectacular disseny del pelatge de les zebres té una funció molt concreta: desdibuixar la silueta dels individus dins el ramat i desorientar així els depredadors –principalment lleons i hienes– quan les intenten caçar per les sabanes africanes.

Són animals socials que viuen en petits grups familiars, però que es poden unir en grans ramats durant l’estació seca, època en què poden recórrer grans distàncies buscant aigua i herba per subsistir davant les àrides condicions imperants. Sovint formen ramats mixts amb altres herbívors com nyus, impales o gaseles.

Estatus i programes de conservació

Com totes les altres zebres, la zebra de Chapman és actualment molt menys nombrosa del que era fins no fa gaire temps a causa de la persecució que pateix per obtenir la seva carn i la seva pell, així com de la degradació de bona part del seu antic hàbitat.

Reating

Mamífers

Jaguar

atenea — Tue, 13 Dec 2016 09:23:15 +0000

Jaguar

El jaguar és el felí més gran del continent americà, on el trobem a la selva tropical humida. És un gran depredador que no menysprea cap tipus de presa. És notablement aquàtic i captura, a més de peixos, grans serps, com ara l’anaconda.

Com passa amb nombrosos felins, ha estat delmat per comerciar amb la seva pell. De costums força nocturns i solitaris, es pot desplaçar per territoris molt amplis. Com en el cas del lleopard, hi ha individus melànics, totalment negres.

atenea dt., 12/13/2016 - 10:23

Panthera onca

Breeding program

ESB

Des del sud dels EUA i Mèxic, a través de l'Amèrica central i del sud, fins al nord de l'Argentina.

Degree of risk

Gairebé amenaçat

Classe

Mammalia

Ordre

Carnívora

Família

Felidae

35-120 kg

60-80 cm

més de 22 anys en captivitat.

700-900 g

Habitat

Selva

Vida social

Solitàiria

Alimentació

Carnívora

Vivípara

Dies

93-105

Cria

1-4 cries, normalment 2

Descripció

És el felí de més gran volum del continent americà, ja que pot arribar a pesar més de 100 kg. De pelatge típicament tacat, s'assembla especialment al lleopard, tot i que sol ser més gran, amb una constitució general més robusta i el cap més massís, i que les seves característiques comportamentals i d'hàbitat són més similars a les del tigre.

Hàbitat

Tot i que el seu hàbitat preferit són les selves denses o pantanoses amb bona cobertura vegetal, el jaguar pot habitar a una varietat de terrenys boscosos més oberts, sempre associats a la presència i el fàcil accés a l’aigua.

Alimentació

És un poderós depredador que no menysprea cap tipus de presa, però prefereix mamífers com cérvols, tapirs, pècaris, capibares, agutins o micos. Notablement aquàtic, pesca a l’aguait peixos a la vora dels rius o des d’una branca baixa. També captura sovint caimans i grans serps, com ara l’anaconda, així com aus, tortugues i els seus ous. Ocasionalment menja algunes fruites madures.

Reproducció

Animals solitaris, els dos sexes només s’ajunten durant l’època de zel, que pot durar fins a quinze dies i durant la qual es produeixen còpules ràpides i molt freqüents. La gestació dura entre 93 i 105 dies i neixen entre un i quatre cadells en cada part, un parell en el cas més habitual. Els petits són cuidats exclusivament per la mare durant quasi dos anys.

Conducta

De costums força nocturns, és un animal solitari excepte a l’època de reproducció. Cada exemplar ocupa un territori que oscil·la entre els 5 i els 500 km2 en funció de la disponibilitat de preses que troba al seu abast. Les femelles poden solapar el seus territoris, més petits que els dels mascles. Els jaguars marquen els territoris amb orina, excrements, urpades als arbres i vocalitzacions.

Neda amb facilitat i és un bon grimpador que es mou àgilment per les branques dels arbres, encara que acostuma a capturar les preses pel terra de la selva.

A l’igual que passa en el cas dels lleopards, és freqüent la presència d’individus melànics, és a dir, amb el pelatge de color negre, sobretot en les poblacions que viuen a les selves denses.

Estatus i programes de conservació

Excepte en unes poques regions molt determinades, com ara el Pantanal, una gran zona humida molt poc humanitzada que comparteixen el Brasil, Bolívia i el Paraguai, les poblacions de jaguar es troben en perill en tota l’àrea de distribució. Les darreres dècades, el territori ocupat per les races septentrionals de l’espècie s’ha reduït en dues terceres parts i el de les races meridionals, en més d’un terç. Els motius d’aquesta dràstica disminució són l’excés de captures per obtenir-ne la preuada pell i la dràstica destrucció del seu hàbitat selvàtic.

El Parc Zoològic de Barcelona participa en l’ESB de l’espècie.

Reating

Mamífers

Cérvol axis

atenea — Tue, 13 Dec 2016 08:47:32 +0000

Cérvol axis

Aquest cérvol de mida mitjana té una coloració marró trencada per taques blanques que es mantenen durant tota la vida i no només mentre són cries, com succeeix en la majoria de cèrvids.

Habita les selves i zones boscoses de Sri Lanka, l’Índia, Bangla Desh i el Nepal fins a la barrera geogràfica de l’Himàlaia i constitueix una de les principals preses del tigre en gran part de l’àrea de distribució.

atenea dt., 12/13/2016 - 09:47

Axis axis

Aquesta espècie d'origen asiàtic habita les zones boscoses de Sri Lanka, l'Índia, Bangla Desh i el Nepal fins a la barrera geogràfica de l’Himàlaia. A més de l’àrea de distribució natural, també el podem trobar a algunes zones d'Europa, Nova Zelanda, Austràlia, Nova Guinea, el Brasil, l’Uruguai, l’Argentina i els Estats Units (Califòrnia, Florida, Hawaii), on ha estat introduït per l'ésser humà.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Mammalia

Ordre

Artiodactyla

Família

Cervidae

50-90 kg

70-95 cm

més de 20 anys en captivitat

3-4 kg

Habitat

Selva

Vida social

Gregària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

231-235

Cria

1, a vegades 2

Descripció

Aquest cérvol de mida mitjana té una coloració marró trencada per taques blanques que es mantenen durant tota la vida i no només mentre són cries, com succeeix en la majoria de cèrvids. La part ventral és de color blanc. Les banyes, presents tan sols en els mascles, normalment tenen tres puntes i poden assolir més de 75 cm de llargària.

Hàbitat

Àrees herbàcies o d’arbusts situades a l’interior de selves i zones boscoses no massa denses.

Alimentació

D’alimentació estrictament herbívora, menja tota mena d’herbes, fulles, llavors, flors i fruits. S’han descrit fins a 190 espècies diferents de plantes que formen part de la seva dieta.

Reproducció

La reproducció es pot produir en qualsevol moment de l’any, però acostuma a concentrar-se entre els mesos de març i juliol. La gestació dura uns set mesos i mig, i normalment neix una sola cria en cada part, a vegades dues.

Conducta

Acostuma a viure en petits grups familiars, a vegades barrejats amb altres espècies com l'antílop negre o el gaur, però pot arribar a formar ramats força nombrosos a la temporada dels monsons. D’hàbits diürns, l’activitat més important té lloc a primeres hores del dia i al capvespre. Els principals depredadors són el tigre i el lleopard, però també pot ser presa del gos salvatge asiàtic o dels grans pitons reticulats.

Estatus i programes de conservació

És una espècie encara comuna en bona part de la seva àrea de distribució.

Reating

Mamífers

Impala de cara negra

atenea — Tue, 13 Dec 2016 08:27:20 +0000

Impala de cara negra

L’impala és un antílop àgil i esvelt que viu a les sabanes arbrades i les regions arbustives de bona part de l’Àfrica oriental. Els mascles, que són els únics que tenen banyes, defensen petits territoris durant l’època de zel, on intenten retenir el màxim nombre possible de femelles.

La subespècie de cara negra, que viu només al sud d’Angola i el nord de Namíbia, es troba avui dia en greu perill d’extinció.

atenea dt., 12/13/2016 - 09:27

Aepyceros melampus petersi

Angola i Namíbia.

Degree of risk

Vulnerable

Classe

Mammalia

Ordre

Artiodactyla

Família

Bovidae

45-70 kg

90-100 cm

més de 15 anys

4-6 kg

Habitat

Sabana

Vida social

Gregària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

195-210

Cria

Descripció

L’impala de cara negra és un antílop esvelt i àgil que presenta un pelatge de color lleonat, amb la part ventral i les natges blanques. La cua és també de color blanc i amb una línia negra que la travessa longitudinalment. Aquesta cua serveix a l'animal de senyal de comunicació, ja que, quan un exemplar detecta un perill, la mou nerviosament d'un costat a l'altre i adverteix els altres membres del ramat. Aquesta subespècie es caracteritza per tenir unes franges negres longitudinals a la cara, que li donen el nom.

Hàbitat

Habita les sabanes arbrades i les regions arbustives del sud d’Angola i el nord-oest de Namíbia, sempre no gaire lluny de rius, rierols o pous d’aigua, des del nivell del mar fins als 400 m d’altitud.

Alimentació

S'alimenta d'herba, llavors, fruits, borrons i, sobretot, de fulles d'acàcies i de diferents tipus d'arbustos.

Reproducció

Durant l'època de reproducció, cada mascle se separa dels altres i defensa un territori propi, d'entre 10 i 60 hectàrees, que ocupa any rere any mentre no és vençut per cap altre contrincant. Els grups de femelles es desplacen d'un territori a l'altre, i els mascles intenten retenir-les a l'interior del seu el temps suficient per poder-les cobrir, alhora que lluiten i expulsen qualsevol altre mascle que hi aparegui.

En les lluites utilitzen les llargues banyes espiralades de fins a 90 cm de longitud i en forma de lira que els distingeixen de les femelles.

Conducta

És una espècie gregària que forma dos tipus d'agrupacions: ramats de femelles, joves i cries dirigides per una femella experimentada i ramats formats exclusivament per mascles adults i subadults. Extremament àgil, quan fuig dels predadors (lleopards, licaons, guepards, hienes i lleons) ho fa corrent i fent salts de fins a 9 m de longitud i 3 m d'altura.

Estatus i programes de conservació

De les tres subespècies d'impala que hi ha, al Zoo de Barcelona hi viu l'única que es troba avui en greu perill d'extinció, l'impala de cara negra, que darrerament ha estat considerada com una espècie separada amb el nom científic d’Aepyceros petersi.

Malgrat que els darrers anys la població s’ha mantingut força estable, no queden més de 2.500-3.000 exemplars en llibertat, la major part dels quals es troben a l'interior dels parcs nacionals d'Iona (Angola) i Etosha (Namíbia).

Reating

Mamífers

Búfal nan

atenea — Tue, 13 Dec 2016 08:02:24 +0000

Búfal nan

És la subspècie de búfal cafre adaptada a la vida a l’interior de les selves plujoses africanes. De petita grandària en comparació amb el seu gran parent de la sabana, es distingeix també pel color vermell del pelatge.

Viu en petits ramats de no més de 20 individus, que solen estar formats per un sol mascle adult, les femelles i les seves cries. Com en el cas del búfal de sabana, són també comuns els animals solitaris i els grups constituïts tan sols per mascles joves.

atenea dt., 12/13/2016 - 09:02

Syncerus caffer nanus

Breeding program

ESB

Selves de plana de la República Democràtica del Congo, Gabon, la República del Congo, el sud del Camerun, el sud de Nigèria, Guinea Equatorial i les illes de Sao Tomé i Príncipe. Petites poblacions aïllades al centre i l'oest d'Angola.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Mammalia

Ordre

Artiodactyla

Família

Bovidae

250-320 kg

100-130 cm

fins a 20 anys

15-20 kg

Habitat

Selva

Vida social

Gregària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

330-350

Cria

Descripció

És el més petit i lleuger dels búfals africans, com a adaptació a la vida a la selva, que requereix un cos petit i compacte per tal d’endinsar-se entre la vegetació. Té el pelatge més llarg i d’una tonalitat marró més rogenca que el búfal de sabana, tot i que els búfals nans més vells poden adquirir un color marró fosc. Les banyes són d’una grandària més petita que les del búfal de sabana i no estan tan corbades cap a baix.

Hàbitat

Habita les selves plujoses de plana del centre d'Àfrica i es mou amb preferència per les clarianes i cursos d'aigua que s'obren al seu interior.

Alimentació

S’alimenta d’herba, brots tendres, canyes, plantes aquàtiques i fulles.

Reproducció

La gestació dura gairebé un any i el període reproductor no és estacional, sinó que es pot presentar en qualsevol època de l’any. Durant les primeres setmanes de vida, el petit i la mare es mantenen al marge del grup i la femella es mostra especialment agressiva davant de qualsevol perill.

Conducta

A diferència del seu parent de sabana, que pot formar grans ramats de centenars d’exemplars, el búfal nan acostuma a viure en petits grups familiars de quatre o cinc individus, i els ramats més nombrosos que s’agrupen en determinades circumstàncies no solen superar la vintena d’animals. Atesa la grandària i el caràcter agressiu, té molts pocs depredadors, de manera que, a part de l’ésser humà, només els lleons i els cocodrils poden resultar perillosos per a aquests animals.

Estatus i programes de conservació

Malgrat que encara és comú en algunes zones, especialment a l’interior dels parcs, reserves i altres àrees protegides, les darreres dècades les poblacions han sofert una considerable davallada a causa de la desforestació de les selves, l’excés de caça per al mercat de la “carn de selva”, l’aparició de malalties com l’àntrax, la pesta bovina o la tuberculosi bovina transmesa pel bestiar domèstic i l’extensió de les explotacions mineres i petrolíferes dins del seu hàbitat. De fet, ja s’ha extingit de països com Libèria, la Costa d’Ivori, Ghana, el Togo o el Benín.

Alguns autors consideren que el búfal nan és una espècie diferenciada, Syncerus nanus, i no tan sols una subespècie del búfal cafre Syncerus caffer.

El Parc Zoològic de Barcelona participa en l’ESB de la subespècie.

Reating

Mamífers

Bongo oriental

atenea — Tue, 13 Dec 2016 07:49:44 +0000

Bongo oriental

El bongo és un gran antílop que habita les selves plujoses de plana i de muntanya del centre i l'oest d’Àfrica. La subespècie oriental habita tan sols a Kenya. De costums crepusculars i nocturns, és un bon nedador que es troba sovint a prop de l’aigua.

Viu en parelles o en petits grups familiars i, malgrat la seva considerable grandària, a la natura passa fàcilment desapercebut gràcies a la coloració, aparentment vistosa, però que en realitat li serveix de perfecte camuflatge a la selva.

atenea dt., 12/13/2016 - 08:49

Tragelaphus eurycerus isaaci

Breeding program

EEP

Kenya central.

Degree of risk

En perill crític

Classe

Mammalia

Ordre

Artiodactyla

Família

Bovidae

240-405 kg

122-130 cm

més de 20 anys

15-20 kg

Habitat

Selva

Vida social

Solitària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

275-285

Cria

Descripció

El bongo és el més gran de tots els antílops de selva. Els mascles poden assolir 1,30 m d'alçada, 2,50 m de llargada i més de 400 kg de pes. És també el més acolorit, ja que presenta un pelatge de tonalitat rogenca sobre el qual destaquen de dotze a catorze ratlles verticals blanques, una cresta dorsal també ratllada de color blanc i una sèrie de taques clares distribuïdes per la cara, el pit i les potes. Les banyes, espiralades en forma de lira, presents en ambdós sexes, poden arribar a mesurar un metre de llargària. Aquesta vistosa coloració els permet, en realitat, camuflar-se perfectament entre les tonalitats clares i obscures típiques de la selva densa on viuen.

Hàbitat

El bongo oriental habita els boscos densos i les selves plujoses de muntanya del centre de Kenya, restant tan sols petites poblacions al Parc Nacional d’Aberdare, el Mont Kenya i les reserves de Mau Forest i Eburu Forest.

Alimentació

És un animal de règim vegetarià que s'alimenta d'herba, fulles d'arbres i arbusts, arrels, fruita que troba caiguda al terra de la selva i fins i tot escorça de diferents plantes.

Reproducció

La gestació és d'una mica més de nou mesos i neix una sola cria en cada part. La maduresa sexual de les femelles s'assoleix als dos anys i mig, mentre que la dels mascles és a partir dels tres.

Conducta

D'hàbits crepusculars i nocturns, durant el dia es manté dins la més densa vegetació. Acostuma a viure en parelles i en petits grups familiars, encara que en els llocs on no és molestat pot formar petits ramats de fins a una vintena d'individus. Els seus predadors naturals més importants són els lleopards, les hienes tacades i els grans pitons, que poden capturar exemplars joves.

Estatus i programes de conservació

El problema més greu per a les poblacions és la caça directa per part de l’ésser humà i, sobretot, la destrucció del seu hàbitat natural, la selva. En el cas de la subespècie oriental és important també en el seu declivi l'aïllament de les petites poblacions que encara resten.

El Parc Zoològic de Barcelona participa en l'EEP de l'espècie.

Reating

Mamífers

Gosset de les praderies cuanegre

atenea — Tue, 13 Dec 2016 07:32:10 +0000

Gosset de les praderies cuanegre

Aquest petit rosegador terrestre, que pertany a la família dels esquirols, viu a les praderies i en altres regions planeres i obertes de l’Amèrica del Nord, des del sud del Canadà fins al nord de Mèxic.

De comportament gregari, forma grans colònies subterrànies que poden estar constituïdes per centenars de milers d’individus. La gestació d’aquests animals dura entre 33 i 38 dies i el nombre de cries que neixen en cada part és de tres a cinc, tot i que de vegades arriba a vuit.

atenea dt., 12/13/2016 - 08:32

Cynomys ludovicianus

Amèrica del Nord, des del sud del Canadà fins al nord de Mèxic.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Mammalia

Ordre

Rodentia

Família

Sciuridae

700-1600 g

35-40 cm

fins a 9 anys en captivitat

15-20 g

Habitat

Sabana

Vida social

Gregària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

33-38

Cria

1-8, normalment 3-5

Descripció

Malgrat no semblar-ho, el gosset de les praderies és un petit rosegador terrestre que pertany a la mateixa família que els esquirols. Se’n coneixen fins a cinc espècies diferents, la més abundant de les quals és la que tenim al Zoo de Barcelona, el gosset de les praderies cuanegre, que es caracteritza per tenir la part final de la cua d’aquest color.

Hàbitat

Viu a les praderies i altres regions planeres i obertes de l’Amèrica del Nord.

Alimentació

Són animals d’alimentació herbívora que mengen gramínies i altres plantes herbàcies que creixen a les praderies, però que complementen esporàdicament amb petits invertebrats com escarabats, cucs i llagostes. Quasi mai beuen, ja que l’aigua que necessiten l’aconsegueixen directament de la mateixa herba.

Reproducció

La seva gestació dura al voltant d’un mes i poden néixer entre un i vuit petits en cada part, normalment entre tres i cinc. Neixen a l’interior del cau subterrani colonial totalment cecs i sense pèl, mesuren uns 7 cm i pesen entre 10 i 15 g. Són alletats per la mare entre quaranta i cinquanta dies.

Conducta

L’activitat diària és fonamentalment diürna, encara que es mostren més actius a primeres hores del dia i al capvespre.

És un animal molt gregari, que forma autèntiques ciutats subterrànies que poden estar constituïdes per quilòmetres de corredors que comuniquen entre si els caus dels diferents clans familiars, unitat bàsica d’aquests animals. Els clans familiars solen estar formats per un mascle adult, de dues a cinc femelles adultes i un nombre variable de joves i cries, generalment de quatre a sis.

Els clans familiars viuen en caus subterranis que poden mesurar 5 metres de fondària i més de 30 de longitud, i que acostumen a tenir l’entrada aixecada sobre la superfície amb cúmuls de terra per tal de prevenir possibles inundacions a l’època de pluges. L’entrada de cada cau de la colònia està situada a uns 5-6 m de distància de la dels veïns i, juntament amb el terreny que l’envolta, constitueix el seu territori, el qual és defensat davant tots els altres grups familiars.

El seu comportament social és complex i vistós. Així, per exemple, quan es troben dos animals que han sortit a menjar, s’arrosseguen l’un davant de l’altre movent la cua fins que posen en contacte el musell, el famós petó dels gossets de les praderies, que és en realitat un senyal de reconeixement i salutació, però que es torna d’amenaça si el contrincant és un desconegut. Normalment, però, la comunicació amb els altres membres de la colònia es fa mitjançant uns forts crits que emeten des de l’entrada del cau. El crit territorial, característic de cada individu i que fan aixecats sobre les potes del darrere i amb el musell apuntant cap el cel, no provoca cap reacció en la colònia, mentre que el crit d’alarma, encara més potent, fa que tots els animals s’amaguin immediatament dins el cau. Aquest crit de perill, que es pot repetir fins a quaranta vegades per minut, és el que els ha donat el poc adequat nom de gossets de les praderies.

Estatus i programes de conservació

Les colònies dels gossets de les praderies poden acollir milers d’individus i, en èpoques històriques, la població es comptava en milions d’exemplars. Però l’ésser humà l’ha considerat sempre un animal perjudicial per a l’agricultura i la ramaderia, de manera que l’ha eliminat de gairebé el 98% de la seva distribució original mitjançant la caça directa, l’enverinament massiu o la destrucció de les colònies subterrànies. El resultat d'això és que avui només resten poblacions una mica nombroses d’aquest animal a l’interior dels parcs i altres zones naturals protegides.

Reating

Mamífers

Capibara

atenea — Tue, 13 Dec 2016 07:07:58 +0000

Capibara

És el rosegador més gran que existeix, ja que arriba a mesurar més de mig metre d’alçada i a pesar fins a 65 kg. Viu a les vores dels pantans, llacs i rius tropicals de bona part de l’Amèrica del Sud.

Perfectament adaptat a la vida aquàtica, neda molt bé i, per escapar dels seus enemics, busca sempre refugi a l’aigua. En cas de necessitat, fins i tot és capaç de romandre submergit una bona estona.

atenea dt., 12/13/2016 - 08:07

Hydrochoerus hydrochaeris

Nord de l'Amèrica del Sud: des de Colòmbia, Veneçuela i les Guaianes fins a l'Uruguai i el nord de l'Argentina.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Mammalia

Ordre

Rodentia

Família

Hydrochaeridae

30-65 kg

50-60 cm

8-12 anys

1-1,5 kg

Habitat

Aigua dolça

Vida social

Gregària

Alimentació

Herbívora

Vivípara

Dies

110-150

Cria

2-8, normalment 3-4

Descripció

És el rosegador més gran del món. Té el cos massís, el musell rom, quatre potes curtes, les posteriors lleugerament més llargues que les anteriors, amb uns dits gruixuts semblants a peülles i no té cua. Les extremitats anteriors presenten quatre dits i les posteriors, tres dits, tots units per unes petites membranes interdigitals. La dentició és la típica dels rosegadors, amb dos incisius, dos premolars i tres molars, sense arrel i de creixement continu, i un gran espai sense dents anomenat diastema entre els incisius i els premolars. El creixement continu de la dentició compensa el desgast que produeix la ingesta d’herba.

Com altres animals amb un estil de vida aquàtic, els ulls, les orelles i els narius del capibara es troben situats a la part superior del cap, de manera que poden estar immersos a l’aigua per camuflar-se i a la vegada respirar i observar l’entorn.

Hàbitat

Els capibares poden viure en diferents tipus d'hàbitats, però sempre es troben a prop de llacs, estanys, rius, aiguamolls o manglars. Viuen majoritàriament a les planes, però també habiten a altituds de fins a 1.300 metres per sobre el nivell del mar.

Alimentació

La dieta dels capibares es basa principalment en diferents tipus d’herbes terrestres i la complementen de tant en tant amb plantes aquàtiques. A vegades entren en plantacions a menjar canyes de sucre, síndries o blat de moro.

Reproducció

L'aparellament pot tenir lloc en qualsevol època de l'any, però la majoria de naixements es donen a l'estació plujosa. Generalment, cada femella dóna a llum una ventrada per any, però si les condicions climàtiques són favorables en poden tenir dues. El període de gestació dura entre 110 i 150 dies i la ventrada es compon normalment de tres o quatre cries, però pot variar entre dues i vuit.

Els capibares no construeixen nius i poden donar a llum a qualsevol lloc del seu territori. Les cries són marcadament precoces, pesen més d’un quilogram en néixer i ja tenen el pelatge complet. Poc després de néixer, les cries ja són capaces de menjar herba i esdevenen independents després de tres o quatre mesos.

Conducta

Viuen en grups que poden estar constituïts per només una parella i les seves cries, o bé per un conjunt més gran d’individus, la mida del qual pot dependre de la disponibilitat d’aigua. A l’estació seca poden formar grups de molts individus al voltant dels rius i llacs que resten amb aigua. El grup està dirigit per un mascle dominant, que normalment ocupa aquesta posició durant anys, les femelles amb les cries i alguns mascles subordinats. Hi ha una jerarquia ben marcada entre mascles i entre femelles que es manté per mitjà de baralles que no arriben a ser molt agressives.

Els depredadors més destacats del capibara són sobretot fèlids com el jaguar, el puma o l'ocelot, però també poden ser presa de guineus, caimans, anacondes i gran rapinyaires com les harpies.

Estatus i programes de conservació

A les regions en què són caçats en quantitats comercials, com per exemple a moltes regions de Veneçuela, els capibares han esdevingut rars. En altres regions, com per exemple al Perú, han desaparegut o el seu nombre s'ha reduït dràsticament. De tota manera, en general són abundants i tenen una àmplia distribució, de manera que no se'ls considera una espècie amenaçada.

La densitat de població més gran de capibares es troba a les extenses zones humides de l’Amèrica del Sud, com el Pantanal o la regió de Los Llanos del nord del continent. En comparació amb altres espècies animals del seu entorn, els capibares toleren bastant bé els canvis d'hàbitat provocats per l'activitat humana i també poden sobreviure en zones transformades en plantacions o pastures.

Reating

Mamífers

Lèmur de cua anellada

atenea — Mon, 12 Dec 2016 17:54:12 +0000

Lèmur de cua anellada

A diferència de la majoria de lèmurs, que són arborícoles i nocturns, aquesta espècie és d’hàbits diürns i es desplaça amb freqüència pel terra dels boscos àrids del sud de l’illa de Madagascar.

S’alimenta de tota mena de fulles, brots, arrels i fruita i és un animal gregari que forma grups de fins a trenta individus, dominats generalment per les femelles.

atenea dl., 12/12/2016 - 18:54

Lemur catta

Breeding program

EEP

Sud i sud-oest de Madagascar.

Degree of risk

En perill

Classe

Mammalia

Ordre

Primates

Família

Lemuridae

2,3-3,5 kg

56-63 cm

més de 30 anys en captivitat

80-100 g

Habitat

Bosc

Vida social

Gregària

Alimentació

Omnívora

Vivípara

Dies

135-141

Cria

1-2 cries

Descripció

La coloració d’aquest lèmur de constitució esvelta i potes posteriors més llargues que les anteriors és brunenca al dors i blanca a les parts inferiors del cos. La part superior del cap, el musell i el voltant dels ulls són negres, mentre que les galtes i les orelles són blanques. El seu tret més característic és la llarga cua ostentosament marcada amb un inconfusible dibuix a ratlles blanques i negres.

Hàbitat

Viu en boscos de galeria, boscos oberts, boscos espinosos i regions de matollars més aviat seques.

Alimentació

El lèmur de cua anellada és un omnívor oportunista que s'alimenta principalment de fruits, fulles, flors, herbes, escorça i resina, però que també és capaç de capturar i menjar insectes, ous i petits vertebrats.

Reproducció

La gestació dura una mica més de quatre mesos i acostuma a néixer una sola cria en cada part, encara que també poden néixer bessons amb certa freqüència. Les mares els porten al pit durant les primeres setmanes i després, a l'esquena. Els lèmurs joves comencen a menjar aliments sòlids després de dos mesos i deixen de ser alletats a l'edat de cinc mesos.

Conducta

El lèmur de cua anellada és una excepció pel que fa als costums característics de la resta dels lèmurs, ja que passa més temps al terra que als arbres. És un animal d’hàbits diürns, la qual cosa el diferencia també de la majoria dels lèmurs. A primera hora del matí es fàcil veure’l prenent el sol assegut, amb els braços i les cames estirats com si adorés l’astre rei.

Es desplaça en grups d’entre cinc i trenta individus organitzats en jerarquies separades de mascles i femelles, en els quals són sempre aquestes les dominants. La llarga i vistosa cua anellada, que porta enlaire quan es desplaça per terra, s’utilitza com a senyal visual per comunicar-se.

Estatus i programes de conservació

Malgrat que hi ha moltes altres espècies de lèmurs més amenaçades que el de cua anellada, les poblacions han anat disminuint els darrers temps en bona part de l’àrea de distribució a causa de la destrucció de l’hàbitat, la caça per a l’alimentació humana i l’augment de la durada i la severitat dels períodes de sequera que afecten el sud de l’illa de Madagascar.

El Zoo de Barcelona participa en l’EEP de l’espècie.

Reating

Mamífers

Talapoin septentrional

atenea — Mon, 12 Dec 2016 17:36:52 +0000

Talapoin septentrional

Els talapoins són els cercopitècids més petits del continent africà. Poden viure en grups de fins a cent individus, encara que normalment ho fan en grups familiars d’uns quinze. Són totalment arborícoles i ocupen l’estrat inferior dels arbres.

Habiten les selves de les terres baixes pantanoses, manglars i estuaris. Neden molt bé i, fins i tot, són capaços de submergir-se a la recerca d’aliment. Mengen fruits, llavors, insectes i petits vertebrats.

atenea dl., 12/12/2016 - 18:36

Miopithecus ogouensis

Des del sud del Camerun fins a la República Democràtica del Congo i Angola.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Mammalia

Ordre

Primates

Família

Cercopithecidae

1-1,5 kg

37-43 cm

fins a 28 anys en captivitat

50-80 g

Habitat

Selva

Vida social

Gregària

Alimentació

Omnívora

Vivípara

Dies

158-166

Cria

Descripció

Cercopitècid de petites dimensions, el pelatge és de color olivaci al dors i blanc a la part ventral. Es diferencia de l’altra espècie de talapoin que existeix, el meridional, en què presenta una petita barba de color grogós i per tenir la cara i les orelles de color clar.

Hàbitat

Selves de terres baixes, selves pantanoses, manglars i estuaris de la selva plujosa de l’Àfrica occidental.

Alimentació

D’alimentació omnívora, s’alimenta de fruits, llavors, insectes i petits vertebrats.

Reproducció

La reproducció és estrictament estacional, ja que les còpules es produeixen sempre al llarg de l’estació seca i els naixements tenen lloc al cap de cinc o sis mesos.

Conducta

Viu en grans grups de fins a cent individus, en els quals hi ha diferents mascles adults, encara que usualment ho fa en famílies d’una quinzena d’exemplars. D’hàbits arboris i diürns, ocupa l’estrat inferior dels arbres i es divideix en subgrups d’un mateix sexe per alimentar-se. Al vespre s’amaga a l’espessor, on dormen en grups de tres o quatre individus. És una de les mones més silencioses, ja que sols emet mots xiulants en cas d’alarma.

A diferència de la major part de primats, neda molt bé en les zones pantanoses i fins i tot pot submergir-se sota l’aigua a la recerca d’aliment.

Estatus i programes de conservació

És una espècie encara força comuna en bona part de la seva àrea de distribució i, fins i tot, es veu afavorit per la presència humana, ja que és capaç d’aprofitar els recursos alimentaris que els conreus o les zones enjardinades li ofereixen.

Al Zoo de Barcelona hi ha un dels pocs grups reproductors d’aquesta espècie que hi ha a tot Europa.

Reating

Mamífers