Aus

Guacamai de front vermell

atenea — Tue, 13 Dec 2016 16:14:31 +0000

Guacamai de front vermell

Aquest petit guacamai, d’uns 60 cm de longitud, es troba exclusivament a la selva plujosa de les províncies de Cochabamba, Potosí i Santa Cruz, a Bolívia, entre els 1.000 i els 3.000 m d’altura. Donada la seva petita àrea de distribució i els pocs exemplars que es mantenen en captivitat, és un dels psitàcids sud-americans menys coneguts i es troba en greu perill d’extinció.

atenea dt., 12/13/2016 - 17:14

Ara rubrogenys

Bolívia

Degree of risk

En perill crític

Classe

Aves

Ordre

Psittaciformes

Família

Psittacidae

450-650 g

55 - 60 cm

Més de 15 anys

Habitat

Bosc

Vida social

Gregària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

25-27

Cria

1 a 3

Descripció

El guacamai de front vermell té el plomatge del cos de color verd, amb l'extrem de les ales blaves, i la cua, més llarga que la resta del cos, també verda. Presenta nu el voltant de l'ull, el front i les espatlles són vermelles, així com una taca rodona situada darrera de l'ull i té el bec negre.

Hàbitat

Viu només als boscos secs d'una limitada zona de Bolívia central, a les províncies de Santa Cruz, Cochabamba i Chuquisaca, entre els 1.000 i els 2.500 m d'alçària.

Alimentació

S'alimenta de llavors, nous, fruita, baies i diferents tipus de matèries vegetals.

Reproducció

Fa el nius en forats dels arbres i, més ocasionalment, en plataformes excavades a les vores escarpades dels rius. Hi pon entre un i tres ous que cova durant un període d’uns 26 dies (dada extreta de les experiències amb aquesta espècie en captivitat en diferents parcs zoològics).

Conducta

Es mou en parelles o en petits grups familiars, a vegades formats per més d'una desena d'individus.

Estatus i programes de conservació

Com tots els guacamais, les poblacions es troben avui en perill a causa de la destrucció del seu l'hàbitat i l'excés de captures per destinar-lo al comerç d'animals de companyia. En aquest cas, la situació es veu agreujada per la restringida àrea de distribució de l'espècie i per la limitada població original.

El Parc Zoològic de Barcelona participa en l’EEP d'aquesta espècie.

Reating

Aus

Space in the Zoo

Palmerar

Cacatua sulfúria

atenea — Tue, 13 Dec 2016 15:58:06 +0000

Cacatua sulfúria

La cacatua sulfúria és endèmica de Sulawesi, Timor i altres illes de la Sonda. Viu en zones obertes amb arbres dispersos, terres de conreu i vores de boscos des del nivell del mar fins a zones muntanyoses de més de 500 metres d’altura. Nidifica en forats dels arbres i actualment es troba en greu perill d’extinció a causa de la captura excessiva per fer-la servir com a animal de companyia.

atenea dt., 12/13/2016 - 16:58

Cacatua sulphurea

Sulawesi, Java, Timor i illes adjacents

Degree of risk

En perill crític

Classe

Aves

Ordre

Psittaciformes

Família

Cacatuidae

350 g

33 cm

Fins a 40 anys

Habitat

Bosc

Vida social

Gregària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

Cria

2 a 3

Descripció

La cacatua sulfúria és un ocell de la família dels cacatúids –dins de l’ordre dels lloros i guacamais, psitaciformes– que es caracteritza per la coloració blanca nuclear a tot el plomatge, tot i que la cresta, erèctil i d’una certa mida, és de color groc, així com la part ventral de la cua i les galtes.

Hàbitat

Habita principalment boscos i camps oberts fins als 1.200 metres d’alçària a l’illa de Sulawesi, el Timor i les Sundes.

Alimentació

S’alimenta principalment de llavors i fruits.

Reproducció

L’època reproductiva comença el setembre i l’octubre, tot i que es coneix molt poc sobre aquest aspecte de la seva biologia. Construeix el niu en forats d’arbres, amb suficient matèria vegetal per condicionar l’espai, on pon entre dos i tres ous que coven tant el mascle com la femella durant períodes propers als 27 dies. Quant a la seva biologia reproductiva, només ha estat possible conèixer-la adequadament gràcies a exemplars mantinguts en col·leccions zoològiques.

Conducta

Formen grups grans tant per alimentar-se com per nidificar.

Estatus i programes de conservació

Es troba en perill crític d’extinció. Antigament comuna i força ben arrelada a les illes d’on és originaria, la captura indiscriminada d’exemplars per a col·leccions privades i el mercat de mascotes ha provocat el descens en picat d’aquesta espècie, que actualment compta amb menys de 7.000 exemplars en llibertat.

Reating

Aus

Cacatua de cresta groga

atenea — Tue, 13 Dec 2016 15:46:06 +0000

Cacatua de cresta groga

La cacatuade cresta groga és un ocell molt adaptable que es troba tant a la selva plujosa com a la sabana de terres baixes i els conreus de Nova Guinea i altres illes situades al nord i a l’est. Fora de l’època de cria forma grups nombrosos amb un marcat comportament social: quan s’alimenten a llocs oberts, alguns exemplars resten vigilant d’alt d’un arbre, encara que això no succeeix quan mengen a l’interior dels boscos.

atenea dt., 12/13/2016 - 16:46

Cacatua galerita

Boscos de Nova Guinea i nord i est d'Austràlia

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Aves

Ordre

Psittaciformes

Família

Cacatuidae

815-975 g

45-55 cm

Fins a 40 anys

Habitat

Bosc

Vida social

Gregària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

25-27

Cria

2 a 3

Descripció

La cacatua de cresta groga és un ocell de l’ordre dels lloros i guacamais –psitaciformes– tot i que pertany a una família que agrupa totes les cacatues i que queda ben diferenciada taxonòmicament d’altres psitàcids. Bàsicament és blanca a tot el plomatge, tot i que presenta una cresta –que pot aixecar– d’una llargada considerable de color groc. De vegades, i depenent de la subespècie, l’arc orbital, que es troba desproveït de plomes, pot tenir colors blanquinosos, blaus o grisosos.

Hàbitat

Habita principalment boscos primaris humits, camps oberts i boscos perennifolis fins als 1.400 metres d’alçària a Nova Guinea i Austràlia.

Alimentació

S’alimenta principalment de llavors i fruits, tot i que compensa la dieta amb cucs, insectes i larves, que captura tot pasturant pel terra.

Reproducció

L’època reproductiva abasta des de l’agost fins al gener a Austràlia i entre el maig i el setembre a Nova Guinea. Construeix el niu en forats d’arbres, amb suficient matèria vegetal per condicionar l’espai, on pon entre dos i tres ous que coven tant mascle com femella durant períodes compresos entre els 25 i 27 dies. Tenen un caràcter marcadament territorial durant la època reproductiva.

Conducta

Tot i que durant l’època reproductiva és territorial i solitària, fora d’aquesta pot formar grups força grans, sobretot quan es desplaça –de vegades molts quilòmetres– en la cerca d’aliment.

Estatus i programes de conservació

Es troba fora de perill, tot i que la pèrdua d’hàbitat i la captura d’individus per al mercat de mascotes suposa una pressió constant que produeix un degoteig de baixes constant que pot portar l’espècie a trobar-se en un perill més alt. A Nova Guinea, la pèrdua d’hàbitat comença a suposar un veritable problema per a les poblacions de l’illa.

Reating

Aus

Cacatua blanca

atenea — Tue, 13 Dec 2016 15:34:33 +0000

Cacatua blanca

És una espècie molt poc coneguda en estat salvatge, que habita les zones boscoses de les illes Halmahera, Tidore, Batjan i Obi, entre d’altres de l’arxipèlag de les Moluques. De costums molt arborícoles, se sol trobar en parelles o petits grups a les branques més altes dels arbres més grans del bosc. Tot i que fins fa uns anys era abundant, avui les seves poblacions han davallat molt i és difícil de veure.

atenea dt., 12/13/2016 - 16:34

Cacatua alba

Boscos de les illes Moluques

Degree of risk

En perill

Classe

Aves

Ordre

Psittaciformes

Família

Cacatuidae

500-630 g

46 cm

Fins a 30 anys

Habitat

Bosc

Vida social

Gregària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

27-28

Cria

2 a 3

Descripció

La cacatua blanca és un ocell de la família dels cacatúids, dins de l’ordre dels psitaciformes, que es caracteritza principalment pel color blanc nuclear a tot el plomatge. A les parts inferiors de les ales i la cua presenta un lleuger tintat grogós i l’arc orbital, que es troba desproveït de plomes, és de color blavós. Presenta una cresta considerablement llarga que pot eriçar cap endavant. Té la forma clàssica d’un lloro, tot i que força més robust i compacte.

Hàbitat

Habita principalment boscos primaris a poca alçària i en terrenys poc abruptes i planers de les illes Moluques.

Alimentació

S’alimenta principalment de llavors i de fruits, tot i que recents estudis demostren que pot complementar la dieta amb insectes d’una certa mida.

Reproducció

Generalment l’època reproductiva comença el maig, tot i que s’han registrat intents de nidificació abans i tot. Fa els nius en forats en arbres, on diposita entre dos i tres ous que cova durant un període d’entre 27 i 28 dies.

Conducta

És força solitària –generalment en parella– i només se l’ha registrat en contades ocasions en agrupacions més grans, però sempre de pocs individus.

Estatus i programes de conservació

Es troba en perill d’extinció. A causa de la pèrdua d’hàbitat i la captura d’ocells per al mercat de mascotes, aquesta espècie ha patit fortes davallades, fet que l’han fet passar en poc temps de situació vulnerable a situació de perill greu. Actualment es considera que, si continua el ritme d’explotació de l’illa i dels individus al mateix ritme, en pocs anys es podria trobar en una situació irreversible de cara a la seva conservació.

Reating

Aus

Space in the Zoo

Palmerar

Cotinga metàl·lic

atenea — Tue, 13 Dec 2016 14:57:58 +0000

Cotinga metàl·lic

Els cotingues metàl·lics són uns ocells tropicals vistosos que viuen als boscos i selves del nord de l’Amèrica del Sud, des de Veneçuela i les Guaianes fins a Colòmbia, Bolívia i la regió amazònica del Brasil.

D’alimentació fonamentalment frugívora, presenten un clar dimorfisme sexual: els mascles tenen un plomatge espectacularment acolorit, mentre que les femelles són d’una tonalitat marronosa molt més discreta.

atenea dt., 12/13/2016 - 15:57

Cotinga cayana

Nord de l’Amèrica del Sud, des de Veneçuela i les Guaiabes fins a Colòmbia, Bolívia i la regió amazònica del Brasil.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Aves

Ordre

Passeriformes

Família

Cotingidae

56-72 g

18 - 22 cm

Més de 10 anys

Habitat

Selva

Vida social

Gregària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

23-25

Cria

1 a 3

Descripció

Els cotingues metàl·lics són uns ocells tropicals vistosos i acolorits que destaquen essencialment pel marcat dimorfisme sexual que presenten: els mascles tenen un plomatge espectacularment acolorit –blau i turquesa, amb tons porpres a les ales, la cua i les plomes escapulars, i amb una zona gular porpra brillant–, mentre que les femelles són d’una tonalitat marronosa molt més discreta amb tons grisos a l’esquena i el dors d’un marró més pàl·lid a les zones ventrals.

Hàbitat

Viuen als boscos i les selves del nord de l’Amèrica del Sud, des de Veneçuela i les Guaianes fins a Colòmbia, Bolívia i la regió amazònica del Brasil, fins als 600 metres d’alçària. Rarament poden arribar a alçàries superiors.

Alimentació

D’alimentació fonamentalment frugívora, tot i que en període de cria incorpora diverses espècies d’insectes a la dieta.

Reproducció

Nidifica en arbres d’una certa alçària i constitueix un niu en forma de copa arranjada amb matèria vegetal d’origen divers, on pon un sol ou que cova durant un període no superior a vint dies.

Conducta

Quan algun depredador s’apropa al niu, els cotingues pugen a les capçades dels arbres i fan diverses acrobàcies aèries i despleguen la cua a mode de ventall per tal d’atreure l’intrús i foragitar-lo. Aquest comportament de distracció és força conspicu i espectacular.

És resident i sedentari, tot i que a Veneçuela es registren periòdicament moviments nòmades de l’espècie, sempre depenent del clima i el rang de pluges.

Estatus i programes de conservació

Es troba fora de perill i és abundant i habitual en boscos i selves de tota la seva àrea de distribució.

Reating

Aus

Space in the Zoo

Aviari

Corb de pit blanc

atenea — Tue, 13 Dec 2016 14:19:35 +0000

Corb de pit blanc

Aquest corb africà es caracteritza per la taca blanca que presenta al pit i al voltant del coll. La parella, que no presenta dimorfisme sexual, nidifica en arbres aïllats o altres llocs elevats. És d’alimentació omnívora i es troba en àrees obertes i en zones humanitzades de bona part de l’Àfrica subsahariana. Acostuma a viure en parella i en petits grups familiars, tanmateix, allí on l’aliment és abundant, s’hi poden reunir grans bandades.

atenea dt., 12/13/2016 - 15:19

Corvus albus

Sud del Sàhara.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Aves

Ordre

Passeriformes

Família

Corvidae

400-700 g

40 - 50 cm

Més de 30 anys

Habitat

Sabana

Vida social

Gregària

Alimentació

Omnívora

Ovípara

Dies

18-19

Cria

1 a 7

Descripció

El color negre amb reflexos blaus i porpra que presenta al cap, al coll, a la part superior del pit i a les ales contrasta amb el collar blanc que fa la volta per la part dorsal i que s’estén pel ventre i la part inferior de les ales de l’animal.

Hàbitat

El corb de pit blanc habita gairebé a la totalitat de les regions obertes de l’Àfrica al sud del Sàhara.

Alimentació

D’alimentació omnívora, està ben adaptat a la presència humana i visita amb freqüència els voltants dels cultius, pobles i fins i tot ciutats a la cerca d’aliment. Menja tot tipus d’invertebrats (aranyes, llagostes, escarabats, tèrmits i cargols) i de petits vertebrats (granotes, llangardaixos, rosegadors, peixos, petits ocells i ous). És capaç de caçar al vol llagostes, aus i ratpenats, i també d’aprofitar les deixalles. Com a bon omnívor, també menja gran varietat de llavors, fruits i arrels. Normalment mengen en grups més o menys nombrosos.

Reproducció

Monògams, els dos membres de la parella construeixen un niu voluminós fet de branquillons, arrels i de vegades filferro, amb forma de copa a l’interior entapissada de fang, fems, llana, cordills i herba, col·locat a dalt d’un arbre o alguna altra estructura elevada. Allà ambdós pares coven els ous, normalment quatre o cinc, durant uns divuit o dinou dies i els alimenten un cop sortits de l’ou.

Conducta

Els corbs són coneguts per ser unes aus força intel·ligents i hi ha constància de comportaments molt complexos en diferents espècies. S'ha vist que poden enganyar altres animals de diferents maneres per capturar-los, poden evitar els paranys, seguir depredadors com llops i coiots per aprofitar el menjar que aquests cacin, llençar des de certa altura un aliment amb closca sobre una superfície dura per tal d’accedir a la part tova de l’interior i fer servir objectes com ara eines, entre d’altres.

Estatus i programes de conservació

Comú i abundant a tota la seva àrea de distribució, es troba fora de perill i, fins i tot a Sud-àfrica, se’l considera plaga i, per tant, una espècie que cal controlar. Hi ha una ordre de destrucció de nius en moltes àrees del país.

Reating

Aus

Rul-rul crestat

atenea — Tue, 13 Dec 2016 08:48:25 +0000

Rul-rul crestat

El rul-rul és un petit ocell d’hàbits terrestres, emparentat amb les guatlles, perdius i faisans, que viu als boscos i selves tropicals humides del sud-est asiàtic i les illes de Sumatra i Borneo. De dieta omnívora i costums solitaris, fa el niu a terra, amagat entre la vegetació, on diposita de 5 a 6 ous que incuba durant 18 o 19 dies. Presenta un clar dimorfisme sexual: la coloració dels dos sexes és força diferent i el mascle presenta una vistosa cresta vermella.

atenea dt., 12/13/2016 - 09:48

Rollulus rouloul

Sud-est asiàtic i illes de Sumatra i Borneo.

Degree of risk

Gairebé amenaçat

Classe

Aves

Ordre

Galliformes

Família

Phasianidae

202-232 g

25-27 cm

Fins a 8 anys

Habitat

Selva

Vida social

Solitària

Alimentació

Omnívora

Ovípara

Dies

18-19

Cria

5 a 6

Descripció

El rul-rul crestat és un petit ocell d'hàbits terrestres, emparentat amb les guatlles, les perdius i els faisans. És un ocell d’allò més enigmàtic i feréstec, d’uns 25 cm d’alçada, que presenta un clar dimorfisme sexual: la coloració dels dos sexes és força diferent i el mascle, a més, presenta una vistosa cresta vermella. De fet, el mascle és completament blavós i negrós –tot i que el dors i carpó prenen tons olivacis i les ales són més aviat marronoses–, mentre que la femella és més aviat verdosa en tot el plomatge a excepció de les ales, marrons, i el cap, totalment gris.

Hàbitat

Viu als boscos i selves tropicals humides del sud-est asiàtic i les illes de Sumatra i Borneo.

Alimentació

De dieta omnívora, aprofita les èpoques d’abundància de fruits per alimentar-se’n, mentre que, quan hi ha escassetat, aprofita per menjar insectes i llavors. De vegades s’associen amb porcs salvatges per aprofitar les restes de fruits que aquests consumeixen.

Reproducció

Els rul-ruls crestats fan el niu a terra, amagat entre la vegetació, on dipositen entre cinc i sis ous. El període d'incubació és de 18-19 dies i és dut a terme completament, des del principi fins al final, per la femella.

Conducta

Solitari i resident en tota l’àrea de distribució.

Estatus i programes de conservació

Les poblacions es troben avui en perill d’extinció a causa principalment de la desforestació del seu hàbitat selvàtic. No gaudeix d’una atenció conservacionista gaire elevada als països d’origen, fet que la fan molt vulnerable a tota mena de destrucció del seu hàbitat.

Reating

Aus

Space in the Zoo

Aviari

Hoco de carúncula groga

atenea — Tue, 13 Dec 2016 08:26:08 +0000

Hoco de carúncula groga

Aquest gran ocell forestal, de fins a gairebé 5 kg de pes i hàbits fonamentalment terrestres, es troba a les selves tropicals humides d’una àmplia zona que abasta des de l’est de Mèxic fins a l’oest de Colòmbia i l’Equador. Viu en parelles o formant petits grups familiars durant l’època de la reproducció. La destrucció de l’hàbitat i la pressió de la caça han fet que avui només sobrevisqui a les regions més remotes de la seva àrea de distribució.

atenea dt., 12/13/2016 - 09:26

Crax rubra

Des de l'est de Mèxic fins a l'oest de Colòmbia i Equador.

Degree of risk

Gairebé amenaçat

Classe

Aves

Ordre

Galliformes

Família

Cracidae

3100-4800 g

84 - 92 cm

Fins a 24 anys

Habitat

Selva

Vida social

Solitària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

30-32

Cria

Descripció

Aquest gran ocell forestal, de fins a gairebé 5 kg de pes i d’hàbits fonamentalment terrestres, presenta un marcat dimorfisme sexual, ja que els mascles es caracteritzen pel plomatge negre i la presència d’un gran tubercle de color groc a la base del bec, mentre que les femelles són de color rogenc a les parts ventrals i ales, amb un vistós plomatge ratllat al cap, el coll i dors, que se li estén fins a la cua.

Hàbitat

Es troba a les selves tropicals humides d’una àmplia zona que comprèn des del sud de Mèxic fins a l’oest de Colòmbia i l’Equador.

Alimentació

S’alimenta de llavors, fruita, brots tendres i diferents tipus de petits animals que troba al terra de la selva.

Reproducció

De costums solitaris, viu en parelles o formant petits grups familiars durant l’època de reproducció. Construeix un niu a mode de cistell amb branques, fulles i matèria vegetal diversa on pon dos ous de color blanc que cova durant uns 28 a 32 dies. És curiós el comportament d’aquesta espècie, ja que construeix diversos nius dels quals només es finalitza el que s’emprarà.

Conducta

Sedentari, tot i que en algunes àrees de la seva distribució pot fer moviments curts, especialment durant l’època seca.

Estatus i programes de conservació

La destrucció del seu hàbitat i la pressió de la caça han fet que avui només sigui un ocell comú a les regions més remotes de la seva àrea de distribució. A la resta es considera vulnerable i en tendència negativa.

Reating

Aus

Turac de Guinea

atenea — Tue, 13 Dec 2016 08:01:36 +0000

Turac de Guinea

Aquests vistosos ocells selvàtics de l’oest d’Àfrica s’alimenten de fruita, flors i brots. Ocupen els boscos de galeria i les vores dels camps de conreu des del nivell del mar fins als 1.100 metres d’altura.

En el plomatge presenten dos pigments que no existeixen en cap altra au: la turacina (de color vermell) i la turacoverdina (de color verd). El color vermell es troba sota les ales i només és visible quan volen.

atenea dt., 12/13/2016 - 09:01

Tauraco persa

Selves de l'Àfrica occidental

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Aves

Ordre

Cuculiformes

Família

Musophagidae

225-290 g

40-43 cm

Fins a 12 anys

Habitat

Selva

Vida social

Solitària

Alimentació

Frugívora

Ovípara

Dies

21-23

Cria

Descripció

El turac del Senegal és un ocell de mida mitjana d’uns 40 cm de llargada que presenta una coloració verdosa al cap, pit i dors, que esdevé blavosa o lila cap a les ales i parts final del ros, enllaçant amb una llarga cua del mateix color. Presenta una cresta molt cridanera de color verdós i un bec petit i combat de color rogenc. A l’àrea dels ulls, una marca blanca a la part frontal i l’arc orbital de color vermell li donen una aparença acolorida a la part de la cara. La subespècie present al Zoo no mostra la marca blanca allargada envoltant-li la galta per la part superior. En el plomatge, els turacs presenten dos pigments que no existeixen en cap altra au: la turacina (de color vermell) i la turacoverdina (de color verd). El color vermell es troba sota les ales i només és visible quan volen.

Hàbitat

Ocupen els boscos de galeria i les vores dels camps de conreu des del nivell del mar fins als 1.100 metres d’alçària.

Alimentació

Aquests vistosos ocells selvàtics de l’oest d’Àfrica s’alimenten de fruita, flors i brots.

Reproducció

Generalment es reprodueix entre el maig i el juny, tot i que en algunes àrees de la seva distribució pot fer-ho entre el desembre i el febrer. Construeix una plataforma de branques i branquillons entrellaçats amb matèria vegetal de diversos orígens a uns 5 metres d’alçària, on generalment pon dos ous esfèrics de color blanquinós, que coven ambdós membres de la parella durant uns 21 a 23 dies.

Conducta

Sedentari i altament territorial. Els territoris es mantenen tot l’any i es defensen agressivament. En ocasions poden fer moviments entre àrees més humides o més seques depenent de les fonts d’aliment disponibles.

Estatus i programes de conservació

Abundant i comú a la major part del seu territori.

Reating

Aus

Space in the Zoo

Aviari

Gaig blau comú

atenea — Tue, 13 Dec 2016 07:48:48 +0000

Gaig blau comú

Aquest acolorit ocell de costums migratoris arriba a les nostres terres des de l’Àfrica entre els mesos d’abril i maig i torna a emprendre el viatge cap al sud a la tardor, després de reproduir-se. Nidifica en forats d’arbres o de construccions humanes.

S’alimenta principalment d’insectes i ocasionalment de petits vertebrats. Actualment les seves poblacions s’han vist afectades per la destrucció de l’hàbitat i per l’ús intensiu d’insecticides, que fa disminuir el nombre de preses disponibles.

atenea dt., 12/13/2016 - 08:48

Coracias garrulus

Nord d'Àfrica i península ibèrica, zona europea circummediterrània, i centre d'Europa fins a a la mar caspia i orient mitjà. Hivernant al sud del Sàhara.

Degree of risk

Preocupació menor

Classe

Aves

Ordre

Coraciiformes

Família

Coraciidae

130-160 g

31-32 cm

Fins a 9 anys

Habitat

Sabana

Vida social

Solitària

Alimentació

Insectívora

Ovípara

Dies

17-19

Cria

3 a 6

Descripció

Ocell de mida mitjana proper als 32 cm de llargada, que es distingeix per presentar una coloració blavosa i turquesa arreu del plomatge, especialment a les espatlles, on aquest blau esdevé molt més fosc i cridaner. El dors és de color marró clar i les plomes vol, o primàries, són de color negre. Té un bec potent i gruixut de color negrós.

Hàbitat

Generalment habita espais termòfils i assoleIats des de planures als 100 metres d’alçària, tot i que localment pot ocupar punts més elevats fins als 2.500 metres. Sol triar àrees obertes amb alzinars dispersos i zones sabanístiques amb vegetació baixa, i amb diverses àrees arbrades circumdants.

Alimentació

S’alimenta principalment d’insectes i ocasionalment de petits vertebrats.

Reproducció

Nidifica en forats d’arbres o de construccions humanes cap al maig i el juny, de manera territorial i solitària. Rarament semicolonial. Els nius s’acostumen a trobar en forats d’arbres o construccions abandonades on pon entre tres i sis ous que cova principalment la femella durant entre disset i dinou dies.

Conducta

De costums migratoris arriba a les nostres terres des d’Àfrica entre els mesos d’abril i maig i torna a emprendre el viatge cap al sud a la tardor, després de reproduir-se.

Estatus i programes de conservació

Actualment les poblacions s’han vist afectades per la destrucció de l’hàbitat i per l’ús intensiu d’insecticides, que fan disminuir el nombre de preses disponibles.

Reating

Aus