Tortuga d'esperons africana
La tortuga d’esperons africana viu a les regions subdesèrtiques del Sahel, al sud del Sàhara, i s’alimenta de l’escassa vegetació que creix en aquesta zona. És la tortuga terrestre més gran que hi ha després de les de les Galápagos i les Seychelles, amb una closca que pot arribar a fer fins a 85 cm de longitud. En èpoques de sequera i a la nit s’enterra en caus subterranis per tal de protegir-se de les condicions extremes del seu hàbitat. Alguns autors la classifiquen amb el nom de Centrochelys sulcata.
Hàbitat Natural
El Sahel: Etiòpia, Egipte, el Txad, Eritrea, Mali, Mauritània, Nigèria, el Senegal i el Sudan
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El nom comú li prové dels esperons parcialment ossificats que aquesta tortuga presenta a la cuixa i a la vora posterior de les extremitats posteriors. És una tortuga terrestre de grans dimensions, l'espècie continental més gran que hi ha, ja que pot arribar a mesurar més de 80 cm de llargària i pesar gairebé 100 kg. Molt característica també és la seva closca, molt bombada, amb els escuts del marge gairebé en posició vertical.
Els escuts, de color groc, presenten uns solcs concèntrics més foscos, però les sutures entre els escuts són més fosques. La vora anterior de la closca es troba tan sols lleugerament serrada, mentre que la vora posterior ho està molt més i també està girada cap a dalt. El cap i les extremitats són de color groc i, a les extremitats davanteres, presenta, per la part del davant, gran quantitat d’escames còrnies.
Ocupa les sabanes seques, les estepes arbustives i les regions semidesèrtiques del Sahel.
És una tortuga vegetariana que s’alimenta en gran part de les plantes suculentes de les regions seques on viu. En aquestes regions sovint només disposa d’aigua durant un període de temps limitat, per la qual cosa depèn en gran mesura de l’aigua metabòlica i de la humitat que porti l’aliment que ingereix.
L’aparellament pot tenir lloc del juny al març, però és més freqüent del setembre al novembre. Durant el festeig, el mascle fa voltes al voltant de la femella i ocasionalment l’envesteix amb la closca; tot seguit el mascle es col·loca damunt la femella i es dóna la còpula, durant la qual el mascle emet unes vocalitzacions molt característiques. La posta, d’entre 15 i 32 ous, se sol fer a la tardor o a l’hivern i el període d’incubació, bastant llarg, pot arribar a durar més de 200 dies.
Per tal d’evitar la dessecació i les temperatures elevades de la regió, excava caus on passa les hores centrals del dia i centra la màxima activitat a l’alba o al capvespre. És un animal solitari i territorial, i els mascles sovint no accepten ni tan sols la femella fora del període d'aparellament. Aquesta espècie no hiverna, ja que el seu clima és càlid durant tot l'any.
Les poblacions han disminuït molt les darreres dècades a causa de l'excés de captures per al consum humà i l’ús en la medecina tradicional, a més de la desertització i la degradació de l’hàbitat per l’extensió de l’agricultura i les pastures per al bestiar domèstic. Ha desaparegut d'àmplies regions de l’àrea de distribució original i en moltes d’altres es troba avui en greu perill d'extinció de manera que gairebé només sobreviu dins de parcs nacionals i reserves de fauna.
