Xot eurasiàtic
El xot és l’estrigiformes més petit del nostre país. Viu en boscos, zones conreades amb arbres i dins dels parcs i jardins de les ciutats del sud d’Europa, el centre d’Àsia i el centre d’Àfrica. Presenta dos plomalls al cap, semblants a orelles, que ens ajuden a distingir-lo del mussol comú.
És de règim bàsicament insectívor i s’alimenta de papallones nocturnes, llagostes i coleòpters. És un migrant transsaharià, que passa l’hivern a l’Àfrica al sud del Sàhara i ve a criar a les nostres terres quan arriba la primavera.
Hàbitat Natural
Zones temperades d'Europa i Àsia fins a Mongòlia, i a la franja saheliana al sud del Sàhara
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Biologia
El xot eurasiàtic és l’estrigiformes més petit del nostre país. Presenta dos plomalls al cap, semblants a orelles, que ens ajuden a distingir-lo del mussol comú. El plomatge és marronós arreu amb algunes pintes negres al pit, dors i ales, i una coloració barrada blanca i marró a les plomes primàries i la cua. És absolutament críptic gràcies al seu plomatge i, com a mesura de protecció i camuflatge, se sol arrambar als troncs dels arbres perquè el plomatge es confongui amb l’escorça.
Viu en boscos, zones conreades amb arbres i dins dels parcs i jardins de les ciutats del sud d’Europa, el centre d’Àsia i el centre d’Àfrica.
És de règim bàsicament insectívor i s’alimenta de papallones nocturnes, llagostes i coleòpters.
L’època reproductiva comença el març i s’allarga fins a l’agost. És un ocell monògam i solitari que construeix el niu en cavitats i forats d’arbres, que poden ser reutilitzats durant força anys. Solen pondre entre dos i sis ous, tot i que l’habitual és que la posta sigui entre tres i quatre, que són covats entre 24 i 25 dies, tot i que de vegades poden arribar als 31 dies, per la femella.
És un migrant transsaharià, que passa l’hivern a l’Àfrica al sud del Sàhara i ve a criar a les nostres terres quan arriba la primavera. Generalment les famílies es mantenen unides durant la migració postnupcial.
Tot i trobar-se fora de perill a tot el món, acusa la falta d’hàbitat favorable per a la seva cria així com la disminució de preses per l’ús sistemàtic i intensiu de pesticides. A la península Ibèrica i a Croàcia es mantenen les poblacions nidificants més importants de tot Europa. A la resta del continent, ha anat desapareixent de manera gradual i continuada a causa de la intensificació de les explotacions agrícoles.