Capibara
És el rosegador més gran que existeix, ja que arriba a mesurar més de mig metre d’alçada i a pesar fins a 65 kg. Viu a les vores dels pantans, llacs i rius tropicals de bona part de l’Amèrica del Sud.
Perfectament adaptat a la vida aquàtica, neda molt bé i, per escapar dels seus enemics, busca sempre refugi a l’aigua. En cas de necessitat, fins i tot és capaç de romandre submergit una bona estona.
Hàbitat Natural
Nord de l'Amèrica del Sud: des de Colòmbia, Veneçuela i les Guaianes fins a l'Uruguai i el nord de l'Argentina.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
És el rosegador més gran del món. Té el cos massís, el musell rom, quatre potes curtes, les posteriors lleugerament més llargues que les anteriors, amb uns dits gruixuts semblants a peülles i no té cua. Les extremitats anteriors presenten quatre dits i les posteriors, tres dits, tots units per unes petites membranes interdigitals. La dentició és la típica dels rosegadors, amb dos incisius, dos premolars i tres molars, sense arrel i de creixement continu, i un gran espai sense dents anomenat diastema entre els incisius i els premolars. El creixement continu de la dentició compensa el desgast que produeix la ingesta d’herba.
Com altres animals amb un estil de vida aquàtic, els ulls, les orelles i els narius del capibara es troben situats a la part superior del cap, de manera que poden estar immersos a l’aigua per camuflar-se i a la vegada respirar i observar l’entorn.
Els capibares poden viure en diferents tipus d'hàbitats, però sempre es troben a prop de llacs, estanys, rius, aiguamolls o manglars. Viuen majoritàriament a les planes, però també habiten a altituds de fins a 1.300 metres per sobre el nivell del mar.
La dieta dels capibares es basa principalment en diferents tipus d’herbes terrestres i la complementen de tant en tant amb plantes aquàtiques. A vegades entren en plantacions a menjar canyes de sucre, síndries o blat de moro.
L'aparellament pot tenir lloc en qualsevol època de l'any, però la majoria de naixements es donen a l'estació plujosa. Generalment, cada femella dóna a llum una ventrada per any, però si les condicions climàtiques són favorables en poden tenir dues. El període de gestació dura entre 110 i 150 dies i la ventrada es compon normalment de tres o quatre cries, però pot variar entre dues i vuit.
Els capibares no construeixen nius i poden donar a llum a qualsevol lloc del seu territori. Les cries són marcadament precoces, pesen més d’un quilogram en néixer i ja tenen el pelatge complet. Poc després de néixer, les cries ja són capaces de menjar herba i esdevenen independents després de tres o quatre mesos.
Viuen en grups que poden estar constituïts per només una parella i les seves cries, o bé per un conjunt més gran d’individus, la mida del qual pot dependre de la disponibilitat d’aigua. A l’estació seca poden formar grups de molts individus al voltant dels rius i llacs que resten amb aigua. El grup està dirigit per un mascle dominant, que normalment ocupa aquesta posició durant anys, les femelles amb les cries i alguns mascles subordinats. Hi ha una jerarquia ben marcada entre mascles i entre femelles que es manté per mitjà de baralles que no arriben a ser molt agressives.
Els depredadors més destacats del capibara són sobretot fèlids com el jaguar, el puma o l'ocelot, però també poden ser presa de guineus, caimans, anacondes i gran rapinyaires com les harpies.
A les regions en què són caçats en quantitats comercials, com per exemple a moltes regions de Veneçuela, els capibares han esdevingut rars. En altres regions, com per exemple al Perú, han desaparegut o el seu nombre s'ha reduït dràsticament. De tota manera, en general són abundants i tenen una àmplia distribució, de manera que no se'ls considera una espècie amenaçada.
La densitat de població més gran de capibares es troba a les extenses zones humides de l’Amèrica del Sud, com el Pantanal o la regió de Los Llanos del nord del continent. En comparació amb altres espècies animals del seu entorn, els capibares toleren bastant bé els canvis d'hàbitat provocats per l'activitat humana i també poden sobreviure en zones transformades en plantacions o pastures.