Les nacres (Pinna nobilis) són el mol·lusc més gros del Mediterrani i el segon del Planeta, i arriben a superar gairebé el metre de longitud. Es tracta d’una espècie emblemàtica ja que només es pot trobar al Mediterrani. Tanmateix, la seva dràstica reducció a causa d’un paràsit (Haplosporidium pinnae) ha portat els científics a declarar-la en perill d’extinció només un any després de la detecció de les primeres  mortaldats massives el 2016.

On es troben

El seu hábitat són les praderies de Posidonia oceanica i Cymodocea nodosa, zones d’alt interès per a la conservació, la protección de les quals està recollida a les normatives medioambientals nacionals i europees, prova que la seva preservació és fonamental per al funcionament dels nostres ecosistemes marins.

Importància ecològica

La nacra té funcions importants dintre de l’ecosistema, ja que proporciona nous hàbitats a espècies bentòniques i genera així un augment de biodiversitat i de la riquesa específica als ecosistemes en què està present. D’altra banda, a l’alimentar-se per filtració de l’aigua, també juga un paper ecològic vital perquè reté grans quantitats de matèria orgànica en suspensió i afavoreix axí la claredat de les aigües.

Amenaces

La principal amenaça natural fins ara era la depredació per part d’algunes espècies de peixos com les dorades (Sparus aurata) i pops (Octopus vulgaris), a la qual cosa s’afegia la reducció i deteriorament de l’hàbitat, cosa que produïa el declivi de les seves poblacions. Així, la seva supervivència està molt lligada a l’impacte que exercim els humans sobre aquestes praderies, en múltiples formes: obres costeres, pesca d’arrossegament, dragats, fondeigs d’embarcacions, contaminació química i orgànica. L’aparició del paràsit ha reduït per damunt del 90% les poblacions de la seva distribució mediterrània (Foto 1).

A més, el fet que la nacra sigui una espècie hermafrodita (canvia de sexe en diferents fases de la vida), juntament amb un reclutament --superació de las fases iniciales de desenvolupament-- escàs i a pedaços, fa que la seva recuperació presente dificultats serioses.

El 2016 i a causa d’un paràsit, l’epidèmia va començar a estendre’s des de les Illes Balears, passant al País Valencià i d’allà cap al sud de la península Ibèrica. Malgrat que semblava que la costa catalana s’havia beneficiat d’un règim de corrents desfavorables per a l’arribada del paràsit, va ser qüestió de temps que colpegés també aquestes poblacions.  La malaltia s’ha estès a França, Itàlia i Grècia (Foto 2). En l’actualitat queden sobretot poblacions a badies costaneres perquè el paràsit no és capaç d’entrar-hi per les diferents condicions de salinitat existentes. Els exemples més pròxims són el delta de l’Ebre i el Mar Menor.

Abans d’aquest episodi, la nacra ja estava protegida per la Directiva Hàbitat (92/43/CEE), que li concedeix una protecció estricta, inclosa a l’Annex IV, així com a l’Annex II del Conveni de Barcelona. A nivell estatal, està inclosa amb la categoria de Vulnerable al Catálogo Español de Especies Amenazadas (RD 139/11). El canvi de categoria a “Amenaçada Crítica” comporta l’obligació de dur a terme i incentivar la realització de projectes i investigacions enfocats a la recuperació d’aquesta espècie d’interès general (Article 60.2 de la Llei 42/2007). El 2020, la Generalitat inclou la nacra dintre de las espècies prioritàries per a la seva conservació.

Considerant el poc control sobre els patògens i mentre s’estudia com afecta la malaltia i les seves característiques epidemiològiques, es fa necessari actuar directament sobre els individus sans amb l’objecte de mantenir l’espècie enfocant-se en facilitar la repoblació.

Accions

Des del 2020 la Fundació Barcelona Zoo estableix un conveni amb l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) per posar en marxa accions per a la conservació de las nacres.

Els esforços se centren en el rescat d’individus sans però assentats en zones de poca profunditat susceptibles de riscs de dessecació per les marees i col·lisió amb embarcacions. Aquests exemplars, uns 2.000 segons estimacions de l’IRTA, es “trasplantaran” a zones properes però de major profunditat de la mateixa badia dels Alfacs on es troben.

La realitzacin de censos de nacres a les dues badies del delta de l’Ebre per conèixer el nombre d’individus, vius i morts. Com que el paràsit no aconsegueix entrar a zones de baixa o alta salinitat, es caracteritzarà les condicions físico-químiques de les diferents zones de les badies amb l’objectiu de determinar, en cas de l’entrada del paràsit a la badia, quines zonas serien més segures per a moure exemplars.

Per acabar, es farà un esforç especial per buscar nacres resistents al paràsit a les zones on les nacres s’han pogut veure exclòs a aquest, com les bocanes de la badia on les condicions salines són más semblants a les de mar obert.

D’aquesta manera, el Delta de l’Ebre es convertiria en un reservori de nacres per tal que, en els pròxims anys, a mesura que baixi la virulència de l’epidèmia, millorin els coneixements i s’investigui en aquells exemplars que puguin ser resistents per poder dur a terme una repoblació del Mediterrani.

Veure vídeo