Llúdria comuna
La presència de membranes interdigitals a les extremitats ens indica que la llúdria és una nedadora excel·lent. La podem trobar des dels torrents d’alta muntanya fins a la desembocadura dels rius, sempre que les aigües siguin prou netes.
S’alimenta sobretot de peixos però també captura crancs de riu, serps d’aigua i algun petit mamífer, que localitza gràcies a uns bigotis llargs i sensibles, fins i tot en condicions de poca visibilitat, ja que és d’hàbits crepusculars i nocturns.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
Europa, Àsia i el nord d'Àfrica.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
La llúdria comuna és un mamífer totalment adaptat a la vida aquàtica. De fins a 1,20 m de llargària, inclosa la cua i amb un pes que no sol ultrapassar els 10 kg, presenta un pelatge llustrós i atapeït, de no més de 2 o 3 cm de longitud, però molt ben impermeabilitzat pel greix que segreguen les seves glàndules i que la impregna totalment. Amb una silueta perfectament hidrodinàmica i les potes amb membranes interdigitals, aquests autèntics acròbates subaquàtics neden impulsant-se amb la cua a una velocitat que pot assolir els 11 km/h.
Rius, torrents, llacs, llacunes, pantans, maresmes i també zones costaneres.
És una autèntica especialista en la captura de peixos, el seu principal aliment, ja que aquests animals acostumen a representar entre el 95 i el 100 % de les preses consumides. Al nostre país, les espècies preferides per les llúdries pertanyen a la família dels ciprínids: barbs Barbus sp., madrilla Chondrostoma toxostoma, bagra Leuciscus cephalus, gobi Gobio gobio o carpa Cyprinus carpio, encara que en aigües de muntanya consumeixen també truites Salmo trutta i Salmo gairdneri.
De fet, sembla que abans la presa preferida era l’anguila Anguilla anguilla, però ara ja ha desaparegut o és molt escassa als rius catalans on sobreviu encara la llúdria. A més de peixos, captura també crancs de riu autòctons Austropotamobius pallipes als pocs llocs on aquest crustaci encara és present, crancs americans Procambarus clarkii, espècie exòtica invasora que en l’actualitat constitueix bona part de la seva dieta, amfibis, rèptils (especialment colobres escurçoneres, Natrix maura) i, d’una manera ja totalment ocasional, insectes, ocells i petits mamífers.
Malgrat que pot criar durant tot l’any, la reproducció acostuma a concentrar-se al final de la primavera i a principis de l’estiu. Els caus d’aquests animals, coneguts amb el nom de lludrigueres, es troben situats a les vores dels rius i estanys i acostumen a tenir una entrada sota l’aigua, que els permet accedir-hi sense ser vistes, i una altra a la riba, ben amagada entre la vegetació.
Després de 60-63 dies de gestació, neixen dos o tres petits (de vegades fins a cinc o sis), que seran alletats per la mare durant uns tres o quatre mesos. Ella és també l’encarregada d’ensenyar les joves llúdries a espavilar-se pel seu compte, en un aprenentatge que dura més d’un any.
D’activitat preferentment crepuscular i nocturna, és un animal força territorial: els mascles defensen amplis trams de riu de fins a 15 km davant dels altres mascles i acostumen a ocultar-se en els de diferents femelles, amb territoris més petits (normalment de no més d’uns 7 km de riu).
Per al marcatge d’aquests territoris utilitza sobretot els excrements, d’aspecte i olor característics, que diposita en llocs ben prominents, com pedres que sobresurten per sobre de l’aigua, troncs encallats, bancs de sorra, sota els ponts, etcètera.
Quan es troben sota l’aigua, moment en el qual se’ls tanquen les oïdes i els orificis nasals, poden alentir el ritme cardíac i, per tant, la circulació de la sang, la qual cosa els permet mantenir-se submergides fins a tres o quatre minuts. En aigües tèrboles, de poca visibilitat, tenen molta importància els llargs bigotis, de funció tàctil.
La presència de llúdries assenyala la bona salut de la massa d’aigua en la qual habita. Aquesta espècie, però, es troba avui en greu perill d’extinció en bona part de la seva antiga àrea de distribució a causa de la contaminació, la sobreexplotació de l’aigua, la destrucció dels boscos de ribera i la caça directa.
Sortosament, a Catalunya la llúdria s’està recuperant notablement els darrers anys gràcies a la millora de la qualitat de l’aigua dels nostres rius i també gràcies a l’èxit obtingut en el projecte de reintroducció de l’espècie que es va iniciar als Aiguamolls de l’Empordà a finals del segle passat, en el qual va col·laborar el Zoo de Barcelona, que també participa en l’EEP de l’espècie.