Ànec blanc
L’ànec blanc presenta una coloració blanca i negra amb una franja marró al pit que el fa inconfusible. El bec és de color escarlata i presenta un tubercle a la base, més desenvolupat en els mascles. Habita les albuferes i llacunes, preferentment d’aigües d’alta salinitat, on s’alimenta d’invertebrats, en especial mol·luscs, insectes i crustacis, així com d’algues i herbes. Construeix els nius al terra, amagats entre la vegetació, i pot pondre fins a 12 o 13 ous.
Hàbitat Natural
Àrees humides i costaneres del nord oest d'Europa i diversos punts de la Mediterrània cap a l'est fins al nord est de la Xina i el cap al sud d'Iran and Afganistan.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
L’ànec blanc presenta una coloració blanca i negra amb una franja marró al pit que el fa inconfusible. El bec és de color escarlata i presenta un tubercle a la base, més desenvolupat en els mascles. Es tracta d’un ànec de mida gran, que arriba a pesar gairebé un quilo i mig, sobretot els mascles, que són una mica més grans que les femelles.
Habita les albuferes i llacunes, preferentment d’aigües d’alta salinitat. Pot, això no obstant, fer ús esporàdic d’àrees d’aigua dolça i de certs punts de la seva distribució, cursos de rius i llacs, en àrees semidesèrtiques.
S’alimenta d’invertebrats, en especial mol·luscs, insectes i crustacis, així com d’algues i herbes.
Generalment l’època reproductiva comença a mitjan abril o maig, i comença per l’arribada dels individus més vells a les àrees de cria, com a adaptació per millorar el rendiment reproductiu per tal de triar els espais més favorables. Son monògams i formen parelles de llarga durada, malgrat que migren i muden el plomatge per separat. Formen colònies de cria reduïdes, tot i que poden fer-ho de manera individual o ben allunyats d’altres congèneres. Construeix els nius al terra, amagats entre la vegetació, tot i que de vegades poden aprofitar forats als arbres a més de 8 metres d’altura. Les postes van des dels tres fins als divuit ous, malgrat que habitualment en ponen entre vuit i deu, d’un color cremós, que pon en intervals de 24 hores aproximadament i que la femella cova durant entre 28 i 31 dies mentre el mascle només actua de guardià de l’àrea.
Pot passar més de dotze hores al dia alimentant-se. De fet, per fer-ho, sol triar hores nocturnes per tal d’aprofitar d’una manera més adequada les marees. Migrador parcial, els individus d’àrees més septentrionals acostumen a migrar cap al sud en arribar els mesos freds de l’any, en la cerca de més aliment i millors temperatures.
No es troba en perill en gran part de la seva distribució, especialment al paleàrtic occidental, on les poblacions estan en tendència positiva, almenys els darrers quaranta anys. Les grans concentracions d’ocells hivernants o en període de muda els poden fer vulnerables a desastres naturals o malalties.
