Mangabei de corona vermella
Aquest mangabei, de costums marcadament arborícoles, es mou per les branques durant les hores del dia en grups de fins a quaranta individus, però a les nits es dispersa en petits grups per dormir.
És d’alimentació omnívora. Menja principalment fruita, llavors i baies, però també captura insectes, saqueja nius d’ocells per aconseguir els ous i, ocasionalment, aprofita les restes d’animals morts pels predadors.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
Est d'Àfrica: el sud de Nigèria, el Camerun, Guinea Equatorial, Gabon i el sud-oest de la República Democràtica del Congo.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El pelatge de les parts dorsals és de color gris, mentre que les parts ventrals són de color blanc, de la mateixa manera que l’extrem de la llarga cua. La cara és negra, les celles i les galtes, blanques i és totalment inconfusible per la corona de color vermell que presenta a la part superior del cap.
Viu a les selves plujoses denses, selves pantanoses, manglars i boscos de galeria, però també pot ser observat en boscos secundaris i fins i tot al voltant de les àrees conreades properes al bosc.
S’alimenta bàsicament de fruita i vegetals tendres que complementa amb llavors, insectes, ous i petits vertebrats. Com altres mangabeis, té uns incisius grans i forts que li permeten menjar els fruits i llavors de closca dura que els cercopitecs del seu entorn no poden aprofitar.
Després d’una gestació d’uns 170 dies, neix una sola cria en cada part. En el moment del naixement, el petit mangabei quasi no té pèl i mostra encara la corona vermella al cap. Els exemplars joves presenten el pelatge més fosc que els adults.
Forma grups que poden arribar a ser bastant nombrosos, de fins a seixanta individus, el nucli dels quals el formen les femelles, amb una estricta jerarquia entre elles i les cries, però amb la presència de diferents mascles adults. Les femelles resten en el grup familiar, mentre que els joves mascles solen dispersar-se lluny del territori familiar un cop assoleixen la maduresa. Són animals amb gran varietat de vocalitzacions que poden emetre forts crits que se senten a força distància i que serveixen per marcar de manera sonora el seu territori.
Aquesta espècie es troba en perill d’extinció atesa la ràpida desforestació del seu hàbitat selvàtic i a causa de l’excés de caça al qual està sotmès, ja que és un animal apreciat com a “carn de bosc” de l’alimentació humana.
El Zoo de Barcelona és el coordinador de l’ESB d’aquesta espècie.
