Polla blava comuna
Malgrat la coloració cridanera que presenta, el seu caràcter espantadís fa que sovint passi desapercebuda. Els llargs dits li permeten desplaçar-se pels canyissars semiinundats on viu i subjectar l’aliment mentre el picoteja. De règim omnívor, és un depredador de petits vertebrats aquàtics, insectes i crustacis, encara que la base principal de la seva dieta es compon de borrons tendres de boga i altres vegetals.
Hàbitat Natural
Bona part del Vell Món i Austràlia.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Biologia
La polla blava comuna destaca per l’escut frontal i les potes de color roig escarlata i un llampant plomatge blau turquesa. La cara, la gola i part del coll són d’un color més pàl·lid i el cul, de color blanc molt conspicu. Poc nedadora, els llargs dits li permeten desplaçar-se per les canyisses semiinundades i subjectar l’aliment mentre el picoteja.
Per la seva àmplia distribució al Vell Món i a Oceania, la polla blava es classifica en tretze subespècies que, entre elles, presenten algunes variacions de plomatge i coloració d’allò més curioses; la subespècie endèmica de Madagascar, per exemple, presenta una coloració similar al cos, però part de les ales i el dors són de color verdós i daurat. A les Filipines, però, la subespècie que hi habita presenta un plomatge molt més pàl·lid –blanc en alguns punts del cap i el coll– i amb el dors marronós amb tints grocs.
Habita principalment a zones pantanoses i ecosistemes aquàtics no fluvials, amb abundant vegetació i canyissar a les vores, d’Europa, el centre i el sud d’Àfrica, el subcontinent indi i el sud-est asiàtic, i també a tot Indonèsia i a les costes d’Austràlia.
De règim omnívor, és un depredador de petits vertebrats aquàtics, crustacis i insectes, encara que la base principal de la seva dieta es compon de borrons tendres de balca i altres vegetals.
A causa de l’àmplia distribució que presenta aquesta espècie, és difícil acotar un període reproductor, ja que si a les zones més temprades ho fa cap a l’estiu, al sud del Sàhara i a l’hemisferi sud, sol ser a partir del setembre i l’octubre. Els sistemes reproductius també varien en funció de la subespècie, ja que, si bé cap al nord tendeixen a ser parelles monògames, cap al sud i especialment a les zones d’àmbit tropical, poden arribar a ser comunals. No obstant això, és una espècie que –i això sí que és comú en tota la seva àrea de distribució– situa els nius, fabricats de matèria vegetal aquàtica i canyes seques, en àrees de canyissar on pon entre tres i cinc ous, tot i que varia força en funció de diversos condicionants, i que coven entre 23 i 27 dies ambdós sexes, i en les subespècies on la cria és comunal, fins i tot hi ha individus immadurs o no reproductors que poden arribar a ajudar i col·laborar en la cria.
Els costums i el caràcter espantadís fan que rares vegades pugui ser observada als terrenys pantanosos coberts de canyisses i voreres de llacunes amb vegetació espessa on habita.
Espècie d’àmplia distribució mundial, pròpia de climes tropicals i subtropicals. La seva presència, molt vinculada a les balques, s’ha anat fent cada vegada més rara, d’acord amb la regressió de les poblacions d’aquesta planta aquàtica i la dessecació de les maresmes.
A tot el món, continua sent comuna a través de les seves subespècies asiàtiques i australianes, però l’europea sols resta en una petita població al sud d’Espanya i el nord d’Àfrica. A Espanya es concentra fins al 90% de tota la població europea.
Al nostre país, després d’haver estat en una situació molt crítica, ha experimentat les darreres dècades una important recuperació d’efectius i a poc a poc va recuperant la seva antiga àrea de distribució.