En els seus viatges a Ghana, la primatòloga Mercedes Mayo-Alesón pregunta a les persones dels poblats situats a tocar de les muntanyes on viuen el mangabei de coroneta blanca: “Què passaria si un dia no hi haguessin animals al bosc?” La majoria dels locals responen que res. No són conscients de l’impacte que pot tenir una tragèdia com aquesta. “De fet, quan els ho explico, els costa creure-s’ho”, afegeix. La comunitat autòctona no sap què passaria, però a milers de quilòmetres de Ghana, malgrat que sí que es coneix la resposta, no sempre s’actua com si fos així.

Mercedes Mayo-Alesón és la investigadora principal del projecte de conservació del mangabei en el qual hi participa el Zoològic de Barcelona. Especialment, se centren en dues espècies amenaçades en una situació preocupant: el mangabei de coroneta blanca (Cercocebus lunulatus) i la mona Roloway (Cercopithecus roloway).

Passió pels animals

La jove primatòloga de Madrid parla amb tanta passió dels protagonistes del projecte que dóna la sensació que la primera paraula que va dir quan va començar a parlar va ser “primat”. Ella ens aclareix que, de petita, el que li agradaven eren els animals en general. Es quedava enganxada als documentals de La 2 i, per Reis, sempre li regalaven gossos de pelfa i demanava llibres de veterinària que llegia estirada al llit dels seus pares. Va arribar a conèixer-se totes les races de gossos, “les identificava amb un simple cop d’ull”. Tot i així, mai en va tenir cap. “Bé, tenia un gos de vacances. No era meu, sinó d’uns veïns de Menorca on estiuejava. Vaig passejar en Milú cada tarda d’estiu dels sis als disset anys”. Recorda, també, l’impacte que li va provocar veure la pel·lícula “Goril·les a la boira” (Michael Apted, 1988) sobre la vida de Diane Fossey. “El seu estil de treball ja no se segueix, però per mi és un personatge icònic”.

Una carrera centrada en els primats

Tot i així, va ser a la universitat, estudiant l’assignatura d’etologia social i cognitiva de la carrera de psicologia, que va descobrir tot un món que la va portar, amb l’assessorament de Fernando Colmenares, a instal·lar-se a Barcelona per cursar el màster de primatologia. Va ser aleshores quan va conèixer la Montse Colell i el projecte que l’ha vinculada al zoo de la ciutat. Ara, i ho confirma ella, coneix totes les classes de primats.

De fet, gràcies a una de les seves línies d’investigació es podria dir que els coneix tan a fons que, fins i tot, arribarà un dia que els distingirà a tots per les dents. Sobretot, si pertanyen a la boca d’un babuí o a un mandril salvatges. Com a membre d’un projecte d’evolució humana i dels primats encapçalat per Alejandro Martínez Pérez-Pérez i en el qual Jordi Galbany també és investigador, la primatòloga es va centrar a estudiar com els desgast dental està relacionat amb la dieta. “Les dents són el que més està representat en el registre fòssil. Són dures. És al·lucinant el que es pot arribar a saber analitzant-les. Quan diuen que l’homo tal tenia una dieta basada en alguna cosa, segurament se sap gràcies a les dents”. 

Des de totes les vessants i en tots els terrenys

Actualment, combina la seva feina de professora associada al departament de psicologia clínica i psicobiologia a la Universitat de Barcelona amb la de coordinadora del projecte dels mangabei. Aquesta feina li permet passar dos o tres mesos l’any treballant sobre el terreny a Ghana. “Intentem viatjar-hi a l’estació seca, però, amb el canvi climàtic, tot es dilueix. Cada vegada arriba més tard i és més curta, cap al març o l’abril”.

També col·labora amb la protectora Salva 1 huella i desenvolupa accions relacionades amb la conservació i la protecció dels animals. “Amb un grup de persones, estem intentant tirar endavant una projecte dins del zoo per aconseguir una millor interacció dels visitants amb els animals amb l’objectiu de reduir-los l’estrès”.

La importància del coneixement i la formació per salvar el mangabei

Mayo-Alesón pensa que l’educació és clau per conservar els animals i els seus ecosistemes i que els zoològics hi poden jugar un paper molt important. “De què serveix que demà alliberem mangabeis de coroneta blanca al seu hàbitat si se segueix amb la caça furtiva o no s’atura la desforestació. Hem d’aconseguir un bosc segur”. Per això, en els seus viatges a Ghana part del seu treball de camp se centra en parlar amb les comunitats autòctones. “És molt important fer-los adonar del que tenen al seu voltant i que han de buscar noves formes de relacionar-se amb els animals salvatges”. Però també escolta molt. “La gent que més sap dels animals, boscos i flora són els locals. De vegades, oblidem valorar el seu coneixement”. Gràcies a parar atenció, l’equip del projecte sospita que el colobo roig de Miss Waldron no està extingit com pensaven. “Diversos caçadors, a través de fotos que els vaig ensenyar, van assegurar que havien vist aquest primat”. Tothom, sigui a on sigui, ha de tenir clara la resposta a “què passaria si un dia no hi hagués animals al bosc” i quin és el seu paper per evitar-ho.     

Mercedes identifica i presenta pel seu nom els mangabei que actualment viuen al zoo de Barcelona i que formen part del projecte de recuperació. Dóna la sensació, que ells també la coneixen a ella.