La jornada dels cuidadors com Raúl Cabrera del Zoo de Barcelona comença aviat. A les 7:15 h ja estan preparant els esmorzars dels primats i comprovant que hagin passat bona nit. Aprofiten que els animals encara són a l’interior per netejar l’exterior. “Ho hem de deixar com casa nostra el dia que rebem visites”. Un cop llest, es dóna l’opció al primat de sortir o no. “Abans, als anys 60 ó 70 gairebé se’ls obligava a estar a l’exterior, però ara ho escullen ells. Si no els ve de gust, no surten”. Un cop fora, netegen la part de dins. “Allí, hi tenen calefacció, il·luminació, material per fer el cau...” Durant el dia, els cuidadors van subministrant menjar als primats com si estiguessin en el seu hàbitat natural i s’encarreguen de vigilar que els visitants siguin respectuosos amb ells. També, són els responsables de l’enriquiment, és a dir, d’oferir-los materials i activitats que els facin trencar les rutines, i de subministrar la medicació indicada pels veterinaris. “Els animals confien en nosaltres, els cuidadors. Podem arribar a fer cures sense necessitat d’anestèsia”. A la tarda, l’hora varia segons sigui hivern o estiu, els fan tornar a entrar al seu cau on ja els han deixat el sopar. “En llibertat, segueixen pràcticament el mateix ritme que al Zoo”.

Sobre el paper, aquí s’acaba un dia de feina de Raúl i els seus companys. Però de debò és així? “La implicació d’un cuidador”, explica Raúl, “és vint-i-quatre hores. Si tenim un animal malalt, no marxem tranquils. En aquests casos, sovint, fem torns per cuidar-los a la nit”.

Més enllà del Zoo

La feina de cuidador demana vocació. Si més no, això és el que traspua el biòleg Raúl Cabrera. Parla amb passió de la seva feina i, sobretot, dels animals dels que té cura. La implicació amb ells va més enllà de les seves tasques al Zoo de Barcelona o dels càrrecs que ha ocupat en altres zoològics com el de Madrid o Tenerife o projectes com la Fundació Mona. Cabrera ha construït la seva vida, el seu dia a dia, amb la intenció de vetllar pel benestar i la conservació dels primats. Amb aquest objectiu, va fundar, juntament amb Laia Dotras, l’organització SOS Primates. “La feina que fem aquí és voluntària. Actualment, col·laborem amb el projecte CRPL”. Són les sigles del Centre de Rehabilitació de Primats de Lwiro, situat a la República Democràtica del Congo, on s’acullen 76 ximpanzés i 96 exemplars d’altres espècies de primats provinents de la caça furtiva i el tràfic il·legal. Ells treballen per protegir aquests animals, “però, també, per aconseguir unes condicions dignes per als treballadors del centre i la població local”. Els falta molta infraestructura i per això, aprofitant un canvi en el disseny, va demanar al Zoo de Barcelona si li podien donar els uniformes que s’havien de substituir. “Ara tothom té dues mudes al CRPL”.

Moments inoblidables

No fa falta fer càlculs per comprovar la dedicació quasi exclusiva que Raúl Cabrera dedica als primats. “Fa temps que vaig decidir que invertiria les meves vacances a formar-me, conèixer i aprendre. Mai pots dir que ho saps tot”. Aquesta inquietud l’ha portat a fer estades al prestigiós zoo de Jersey, a l’Apenheul d’Holanda i al Monkey World, al sud d’Anglaterra, entre d’altres. La seva primera experiència in situ va ser a Indonèsia amb el projecte de Biruté Galdikas. Allí el van convidar a fer un alliberament d’orangutans. “Va ser un dels moments més emotius de la meva vida. Inoblidable”. No és l’únic, però. Treballar amb bonobos al Congo el va impressionar, així com poder estudiar i compartir vivències amb els langur de Delacour, dels quals només en queden 200 exemplars, al santuari EPRC de Vietnam. “Em vaig sentir súper afortunat. És com ser fan de Bruce Springsteen i que puguis assistir a un concert unplugged per molt poques persones en un teatre petit”.

Una carta guardada

The Boss serveix, també, per fer un altre símil amb la vida del pratenc Raúl Cabrera i una carta que ell conserva com el fan d’Springsteen faria amb l’harmònica amb què ha tocat The River. Cabrera encara no era un adolescent quan va comprar Ecología y vida al quiosc. En el primer número hi havia el llibre Gorilas en la niebla on es narraven les experiències Diane Fossey. “El vaig llegir i vaig al·lucinar”. De fet, el va impactar tant que va escriure una carta explicant el que havia sentit a la Fundació Digit de la famosa primatòloga als Estats Units. “Vaig posar-hi l’equivalent a uns vint euros que el meu germà, que treballava a l’aeroport, em va canviar a dòlars”. La mare d’una companya seva de classe el va ajudar a traduir el text a l’anglès. “Encara guardo la resposta que vaig rebre. No l’esperava i, si ara la llegeixo, m’emociono”.

Segurament, per fer una feina com la de Raúl has de tenir una sensibilitat especial. Ell assegura que li ve de la seva mare, “era molt generosa i sempre estava disposada a ajudar als altres. A més, mai em va dir no a portar un animal a casa”.

Manual del bon cuidador

Raúl Cabrera és el representant de l’Associació Ibèrica de Cuidadors d’Animals Salvatges (AICAS) a nivell internacional, la Federació Internacional de Cuidadors (ICZ). Comparteixen coneixements, experiències, tenen fòrums, organitzen trobades, “ara estem preparant un manual en imatges perquè molts cuidadors de l’Índia no saben llegir”.

Segons Cabrera, un cuidador ha de ser observador, tenir paciència i empatia. Ha d’estar en bona forma física, mentalment preparat i tenir molt present la seguretat, “l’animal aprofitarà una porta que t’has deixat oberta”. Finalment, però, ho acaba resumint en dos grans principis: “un cuidador ha d’intentar viure el màxim que pugui d’acord amb la natura. Un cuidador ha de tenir ganes d’ajudar”.

El biòleg també parla de “transmetre” i la importància que té que ells dediquin el seu temps a explicar i ensenyar el zoo. “Sempre que puc, intento fer xerrades i mostrar de més a prop com viuen els animals”. 

Una família

Raúl Cabrera parla dels residents al Zoo com si fossin de la família. Ell no va ser qui més va estar amb en Floquet de Neu (“Copi”, com li deien els cuidadors), però diu que era un animal excepcional. “Ell sabia que era especial, però, amb nosaltres, era molt amable. Era sever amb les seves “dones” i filles i, en canvi, afectuós i juganer com qualsevol avi amb els néts”.

També parla de la ximpanzé Tibé i de la Jinga a qui van haver de cuidar després d’una operació per posar-li claus al braç trencat quan era una cria. Aviat, marxarà a viure a un altre zoo perquè s’ha fet gran.

“Els animals sempre s’estimen. Sempre recordes els animals que has conegut i amb qui has treballat. I ells, passi el temps que passi, sempre et recorden a tu”.