Capó reial
Resulta inconfusible pel llarg bec corbat, una silueta estilitzada i el plomatge irisat que brilla al sol amb tons metàl•lics. És una au típica de maresma, que normalment es troba associada amb martinets i becplaners amb qui comparteix les colònies de cria. Després de molts anys sense fer-ho, darrerament es torna a reproduir a diferents punts de la península Ibèrica. S’alimenta bàsicament d’invertebrats.
Hàbitat Natural
Sud d'Europa, Àfrica i Madagascar, centre i sud d'Àsia, Filipines, Indonèsia i Austràlia.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
És el més petit dels ibis de color fosc. Resulta inconfusible pel llarg bec corbat, l’estilitzada silueta i el plomatge irisat que brilla al sol amb tons metàl·lics. A la cara presenta unes línies clares molt destacades que també voregen el bec. És l’únic ibis que habita avui de manera natural a Europa.
És un ocell típic de maresma i d’ecosistemes vinculats a ambients aquàtics.
Cerca l’aliment tant a les maresmes com als terrenys allunyats de l’aigua. La dieta es compon bàsicament d’insectes i les seves larves, mol·luscs, crustacis i cucs, encara que no desdenya petits amfibis, rèptils i peixos. L’aliment el busca en aigües dolces poc profundes i mostra una preferència marcada pels conreus d’arròs.
Durant l’època reproductiva es troba associada amb petits martinets i becplaners amb els quals comparteix les colònies de cria. L’època reproductiva comença a principis d’abril i s’allarga fins a finals de juny. Construeix una plataforma compacta de canyes i branques, amb vegetació aquàtica abundant, on diposita entre tres i quatre ous que cova durant 21 dies.
Té un caràcter migratori i dispersiu elevat, notòriament nòmada. Tot i que en gran part del rang de distribució és sedentari, a bona part d’Europa i Àsia és considerada espècie estival nidificant. Al subcontinent indi i en alguns punts del sud-est asiàtic hi apareix de manera regular durant l’hivern.
Tot i que és una espècie amb una àmplia distribució mundial, malauradament la subespècie europea ha sofert una forta regressió des del segle XIX i ha desaparegut pràcticament de la majoria de països europeus.
A Espanya va deixar de criar a començaments del segle XX, però les darreres dècades del mateix segle va tornar a reproduir-se en llocs com Doñana, l’albufera de València o el delta de l’Ebre, i la població s’està recuperant de manera notable en aquestes zones i moltes d’altres.
