Tití pigmeu
El tití pigmeu, amb una llargària d’uns 15 cm i un pes d’entre 85 i 140 g, és el més petit de tots els simis. Viu a les selves plujoses inundables i als boscos de les vores dels rius del sud de Colòmbia, l’est del Perú i l’Equador i l’oest del Brasil.
Tot i ser un dels pocs titins capaç d’adaptar-se als ambients degradats per l’ésser humà, les seves poblacions han disminuït darrerament.
Hàbitat Natural
Sud de Colòmbia, est del Perú, l'Equador i Bolívia i oest del Brasil.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El tití pigmeu, el més petit de tots els simis, té el pelatge de color grisós o castany al dors i ataronjat o blanquinós al ventre, i una mena de crinera al voltant de la cara i el clatell que li amaga les orelles. Les potes del darrere són més llargues que les davanteres i tots els dits de les extremitats, excepte el dit gros del peu, presenten urpes i no ungles planes.
Viu a les selves plujoses que s’inunden periòdicament i als boscos de les vores dels rius.
S’alimenta sobretot de resines vegetals i de petits invertebrats, però pot menjar també fruits, brots tendres, flors i nèctar.
La gestació dura entre dos i tres mesos i acostumen a néixer bessons en cada part. Els petits són alletats per la mare uns tres mesos, però poden ser transportats pel pare i per tots els membres del grup.
D’activitat fonamentalment diürna, el tití pigmeu forma grups familiars de dos a deu individus que es mouen amb gran agilitat per les branques dels arbres. Poden fer salts de fins a 5 metres per agafar-se a un altre arbre o branca quan ho necessiten.
Les màximes densitats de les seves poblacions sempre s’assoleixen ben a prop de l’aigua, és a dir les zones on són més abundants els arbres resinosos que aquesta espècie prefereix. Presenta unes dents incisives inferiors amb una forma estreta i allargada que l’ajuden a rossegar l’escorça dels arbres per fer fluir la sàvia. Tenen també un cec engrandit al digestiu que incrementa el temps per digerir aquestes substàncies vegetals. Les ungles amb forma d’urpes els permeten aguantar el seu pes mentre pugen de forma quadrúpeda per un arbre i poden girar el cap 180 graus per tal d’observar l’entorn i detectar possibles depredadors.
Malgrat que les poblacions han disminuït darrerament a causa de la desforestació del seu hàbitat i de la captura d’exemplars per al comerç d’animals, és una de les poques espècies de titins capaç d’adaptar-se als ambients degradats per l’ésser humà i encara és una espècie força comuna en bona part de la seva àrea de distribució.
