Becplaner comú
El becplaner deu aquest nom a la forma del bec. Està especialitzat en la filtració de llims, on es troben els petits invertebrats dels quals s’alimenta. El seu règim alimentari es compon, a més, de peixos i amfibis. La subespècie europea es troba distribuïda en nuclis molt restringits, en zones d’aiguamolls d’Holanda, el sud d’Espanya i l’Europa oriental. La distribució actual correspon a nuclis residuals de la seva àrea original, ja que és una espècie en franca regressió.
Hàbitat Natural
Europa central i del sud, nord i est d'Àfrica, centre i sud d'Àsia.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Biologia
Els becs planers deuen el seu nom a la forma del característic bec. Estèticament recorda un agró blanc tot i que la forma del bec és totalment diferent i l’aparença general és quelcom més robusta i poc gràcil. Tot el plomatge és blanc tot i que, durant el període reproductor, els adults presenten un plomall espectacular darrere el coll, una mena de collar groguenc al pit i una taca groga del bec que s’intensifica de color.
Habita les zones de maresmes d’àrees de climes càlids i moderats.
És un ocell que empra el bec, òrgan molt especialitzat en la filtració de llims, on es troben els petits invertebrats dels quals s’alimenta. Malgrat tot, completa la dieta amb peixos i amfibis.
Nidifica a les masses de vegetació pròximes a les maresmes, principalment sobre grans arbres com pins, alzines sureres o eucaliptus. De comportament gregari, sovint estableix les colònies de cria en companyia d’altres espècies com martinets o cigonyes blanques. Fabrica el niu amb branques i matèria vegetal de diversos orígens, on pon entre tres i quatre ous que cova durant 24 a 25 dies. La maduresa sexual dels joves s’assoleix al cap de tres o quatre anys d’edat, i té una longevitat que pot assolir fins als 30 anys aproximadament.
És una espècie paleàrtica que es troba des d’Europa fins al Japó a través del nord d’Àfrica, el golf Pèrsic, l’Índia i el sud de la Xina, encara que en moltes d’aquestes regions només apareix com a ocell hivernant. A Europa tan sols nidifica de manera estable als Països Baixos, França i Espanya.
La major part de la població europea és migratòria i passa l’hivern als aiguamolls de Mauritània i el Senegal, encara que una petita part dels exemplars ibèrics només fa moviments limitats al voltant de les colònies de cria i roman entre nosaltres durant els mesos freds.
La població espanyola més important es localitza a Andalusia occidental (maresmes del Guadalquivir i de l’Odiel, badia de Cadis i maresmes d’Isla Cristina), encara que també es produeixen concentracions importants a la costa atlàntica i cantàbrica, en zones com les ries de Gernica i Arosa o les maresmes de Santoña.
Després de molts anys de disminució continuada de les poblacions, els darrers anys sembla recuperar-se a poc a poc, encara que els perills de la degradació de l’hàbitat, les molèsties durant l’època de reproducció o la contaminació de les aigües continuen representant una seriosa amenaça per a l’espècie.
Al Zoo de Barcelona, s’hi pot veure una important colònia reproductora a la instal·lació de l’Ocellera de Doñana.