Cigne de coll negre
El cigne de coll negre és el representant més petit del gènere Cygnus. Habita les aigües continentals i, amb menys freqüència, les salobroses properes a la costa de la meitat meridional de l’Amèrica del Sud. S’alimenta de vegetació aquàtica, de petits invertebrats i de les postes de peixos i amfibis. Forma parelles estables i és l’espècie de cigne més agressiva quan es tracta de defensar el niu i el seu territori.
Hàbitat Natural
Àrees humides des del sud del Brasil fins a Terra del Foc, i les illes Malvines.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El cigne de coll negre és el representant més petit del gènere Cygnus. Es reconeix fàcilment per la coloració blanca a tot el cos a excepció del coll i el cap, que són de color negre. El bec és de color blavós, malgrat que a la base presenta una excrescència vermella que li forma una carúncula bombada a la part superior del bec. Les femelles són més petites que els mascles i poden arribar a pesar gairebé la meitat.
Habita les aigües continentals i, amb menys freqüència, les salobroses properes a la costa de la meitat meridional de l’Amèrica del Sud.
S’alimenta de vegetació aquàtica, de petits invertebrats i de les postes de peixos i amfibis. Adquireix l’aliment principalment enfonsant el cap a sota l’aigua, tot i que en períodes de sequera poden pasturar els camps circumdants de llacunes temporals.
La cria comença cap al juliol i l’agost, tot i que esporàdicament poden començar una mica abans, i pot durar fins al setembre o novembre. Forma parelles estables i és l’espècie de cigne més agressiva quan es tracta de defensar el niu i el seu territori. Construeix un niu acumulant grans quantitats de matèria vegetal a les ribes de les àrees humides, o fins i tot de manera flotant, on diposita entre quatre i vuit ous de color cremós, que són covats només per la femella entre uns 34 i 36 dies.
Relativament sedentari en la major part de la seva distribució, tot i que molts individus migren en la cerca de més aliment o millors temperatures durant els mesos més freds de l’any. La fluctuació de la importància de les àrees aquàtiques també en motiva molts dels moviments anuals.
Es troba fora de perill a gran part de la seva àrea de distribució i se’l considera comú i abundant en moltes parts. Fins i tot, ha recolonitzat algunes parts de Xile, on va ser caçat i perseguit fins a l’extinció. No obstant això, encara es recol·lecten ous i es cacen, en diversos punts de l’estat xilè, malgrat tenir estatus d’au protegida des de principis dels anys 1980.
