Xahà emplomallat
El xahà emplomallat, malgrat no semblar-ho, pertany a l’ordre dels anseriformes, a l’igual que els ànecs i les oques. És un ocell gros, de fins a 90 cm d’altura i de 2 a 5 kg de pes. Presenta uns esperons corbats i punxeguts a les ales, de fins a 5 cm de llargada, que utilitza com a arma defensiva. A molts llocs d’Amèrica del Sud, a causa de la seva agressivitat i una veu potent, s’utilitza com a animal de vigilància.
Hàbitat Natural
Centre i sud de l'Amèrica del Sud, des del nord-est d'Argentina, Uruguai i Paraguai fins a Brasil, Perú i Bolívia.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Biologia
El xahà emplomallat és la més comuna de les tres espècies existents d’anímids, una família que, malgrat no semblar-ho, pertany a l’ordre dels anseriformes, igual que els ànecs i les oques. És un ocell gros, de potes fortes i llargues. És característica la presència de dos esperons corbats i punxeguts al marge anterior de l’ala, de fins a 5 cm de llargada, utilitzats com a arma defensiva. Tanmateix, però, el tret que separa més clarament els anímids de la resta d’anseriformes és la forma del bec, curt i corbat, molt diferent al d’un ànec i més aviat semblant al d’una au rapinyaire. El nom de txajà recorda el seu poderós crit, audible des de gran distància.
La seva àrea de distribució abasta la part central d’Amèrica del Sud (Bolívia, el Paraguai, el sud del Brasil i el nord de l’Argentina) i es troba preferentment als ambients humits, però ocupa també la pampa oberta.
L’alimentació és sobretot vegetariana, encara que també menja insectes i altres petits animals.
L’època reproductiva comença a la primavera austral, tot i que hi ha una certa variabilitat i l’amplada del calendari de cria pot variar ostensiblement depenent de la latitud. Durant l’any, aquestes aus viuen formant petits grups, però a l’època de reproducció s’estableixen per parelles. El niu és voluminós, de vegades fet a sobre l’aigua, però normalment situat als marges de llacunes i rierols. Poden arribar a pondre entre dos i set ous, tot i que l’habitual és que les potes siguin d’entre tres i cinc, que seran incubats per un període d’entre 42 i 46 dies per ambdós membres de la parella, en general és el mascle el que ho fa durant el dia.
És sedentari i no migrador arreu de la seva distribució. Poden fer moviments en grans grups durant els mesos d’hivern, però sempre a curtes distàncies i en la cerca d’aliment.
No es troba en perill en l’actualitat, tot i que tenen una certa pressió humana per la competició amb espècies domèstiques pels recursos alimentaris, per la destrucció de conreus i per la dessecació de punts d’aigua al llarg del territori. En algunes parts de l’Amèrica del Sud se l’ha arribat a domesticar.