Ibis sagrat africà
El seu nom es deu a la veneració que li professaven els antics egipcis, que l’associaven amb les crescudes del Nil. Curiosament, en l’actualitat, Egipte és la regió de la seva àrea de distribució on aquest ibis resulta més escàs, ja que ha desaparegut totalment de bona part de la vall del Nil. El característic bec dels ibis constitueix una eina útil per extreure del fang els invertebrats, amfibis i petits rèptils de què s’alimenten als rius i maresmes.
Hàbitat Natural
Gairebé la totalitat del continent africà i l'illa de Madagascar.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Biologia
L’ibis sagrat africà és un ocell que crida l’atenció pel bec llarg i corbat i pel contrast de colors blanc i negre que presenta. En efecte, té el coll i el cap completament desproveïts de plomes i de color negre, a l'igual que les potes i el bec, en contraposició amb el plomatge del cos, que és de color blanc excepte les plomes escapulars i les puntes de les primàries, també negres.
El nom de sagrat es deu a la veneració que li professaven els antics egipcis, que l’associaven amb les crescudes del riu Nil. Curiosament, en l’actualitat, Egipte és un dels països on l’ibis resulta més escàs, ja que ha desaparegut totalment de bona part de la vall del Nil.
Dispers per gairebé la totalitat del continent africà i l’illa de Madagascar, se'l sol veure a prop dels rius, els llacs i els aiguamolls, a les vores dels quals busca l’aliment.
El característic bec constitueix una utilíssima eina per extreure del fang els petits insectes, crustacis, mol·luscs, granotes i petits rèptils que formen la seva dieta.
A l’època de cria, que varia segons la latitud, els ibis s’agrupen en colònies, sovint en companyia d’altres ciconiformes. Construeixen el niu acumulant branques damunt dels arbres i matolls o, fins i tot, també a terra. Ponen de dos a cinc ous, que són covats pels dos membres de la parella durant 28 o 29 dies.
És una espècie que pot ser del tot sedentària si les condicions són adequades, però que en determinades regions de l'Àfrica equatorial també pot fer migracions de centenars de quilòmetres durant l'època de sequera.
En l'actualitat es coneixen poblacions salvatges a diferents llocs d'Europa com França, Itàlia o les illes Canàries, probablement originades a partir d'individus escapats de captivitat.
Malgrat que en alguns països com Egipte està pràcticament extingit i en altres llocs com Madagascar o les illes Aldabra es troba en una situació delicada, encara és una espècie comuna en bona part de la seva àrea de distribució.