Gasela dama mohor
Aquesta gasela és una subespècie de la gasela dama, que habita a les regions subdesèrtiques del sud del Marroc i el Sàhara Occidental.
Extingida en llibertat, el 1971 l’Estació Experimental de Zones Àrides d’Almeria, depenent del CSIC, va iniciar un programa de cria en captivitat, l’èxit del qual ha permès reintroduir-la al Senegal, al Marroc i a Tunísia.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
Des del sud del Marroc fins al Sàhara Occidental i el Senegal.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
La gasela dama és un antílop de mida mitjana, prim i estilitzat, de coll considerablement llarg i potes també llargues. Les banyes són presents en ambdós sexes, encara que més grosses i més gruixudes en els mascles, i no són gaire llargues, només d’entre 20 i 43 cm de longitud. El coll i l'esquena són de color marró vermellós, mentre que el cap, les parts inferiors del cos i la cua són de color blanc.
Regions subdesèrtiques del nord d’Àfrica.
D’alimentació herbívora, menja herba, llavors i fulles d’arbusts i arbres com les acàcies, a les quals accedeix aixecant-se sobre les potes del darrere. Com a adaptació a l’ambient extremadament sec on viu, és capaç de passar llargs períodes sense beure aigua.
La gestació dura uns sis mesos i normalment neix una sola cria en cada part. Els primers dies, la cria es manté quieta al terra per passar desapercebuda i la mare, si detecta depredadors per les proximitats, corre i es mou de manera cridanera en una altra direcció per tal d’allunyar-los de la seva posició.
D’hàbits diürns, viu en petits ramats de no més d’una desena d’individus formats per un mascle adult, algunes femelles, joves i cries, encara que en ocasions es poden agrupar en bàndols més grossos. De comportament nòmada, es mou contínuament a la recerca dels escassos recursos tròfics que es troben al seu àrid hàbitat. A part de l’ésser humà, els principals enemics són les hienes, els xacals, els lleons i els guepards.
Extingida en llibertat, l'Estació Experimental de Zones Àrides d'Almeria, un centre de recuperació de fauna sahariana que depèn del CSIC, va iniciar l'any 1971 un programa de cria en captivitat d'aquest animal per tal d'evitar-ne l’extinció total.
Aquest programa va començar amb un mascle i sis femelles originaris d'una col·lecció particular i ha tingut tant èxit que els darrers anys han pogut ser ja alliberats exemplars en alguns parcs nacionals africans, així com enviar nombrosos animals a diferents zoològics del món, entre ells el de Barcelona, que participa en l’EEP de l’espècie.
