Ós bru
D’alimentació omnívora i costums solitaris, antigament ocupava la majoria de boscos d’Europa, Àsia i l’Amèrica del Nord, però avui ha desaparegut de moltes zones a causa de la persecució directa per part de l’ésser humà i de la destrucció del seu hàbitat.
En l’actualitat només és una espècie comuna a l’antiga URSS, el Canadà i Alaska, on viuen les races més voluminoses, amb mascles de més de 400 kg de pes. Al nostre país, encara hi sobreviu en petit nombre a la serralada Cantàbrica i als Pirineus.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
Escandinàvia, els Càrpats, els Abruços, els Alps, els Pirineus, el Cantàbric, el Canadà, Alaska, Rússia, la Xina, el Japó i el centre d’Àsia.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
Les dimensions varien molt al llarg de la seva amplíssima àrea de distribució, i així hi ha races petites, com la que habita al Cantàbric, on els mascles adults pesen entre 180 i 200 kg, d’altres més grans, com la dels Pirineus, amb mascles que mesuren fins a 2 m de longitud i pesen fins a 300 kg, i autèntics gegants, com els que viuen a Alaska, i concretament a l’illa Kodiak, amb més de 3 m de longitud i 600 kg. En tots els casos, les femelles són entre un 20 i un 25 % més petites.
El color del pelatge és molt variable, ja que pot anar entre el marró molt fosc i el daurat clar, passant per diferents tonalitats de grisos. Les cries solen presentar un collar blanquinós més o menys ampli al voltant del coll, marca que habitualment desapareix a partir de l'any d'edat.
El seu hàbitat original era el bosc, preferentment el de plana, però la contínua persecució a la qual ha estat sotmès per part de l’ésser humà des de fa segles l’ha arraconat als indrets més allunyats de la nostra presència. És per això que ara el trobem quasi exclusivament a les muntanyes, l’últim refugi que li queda per poder seguir desenvolupant la seva reservada i quasi sempre tranquil·la existència.
L’alimentació de l’ós bru és omnívora, ja que és un animal oportunista que aprofita gairebé tot el que pot trobar al seu hàbitat. Quan és l’època adequada, consumeix tota mena de productes vegetals com fruita, llavors, gra, tubercles, herba tendra, baies, tòfones o mel, però també captura amb freqüència animals de petita grandària, tant invertebrats, com ara cucs, cargols, llimacs, escarabats i formigues, com vertebrats com ara granotes, sargantanes, talpons, musaranyes, lirons, conills i ocells que pot sorprendre al niu o també el seus ous.
És un gran pescador, habilitat que només es dóna de manera esporàdica a les nostres contrades, però que en determinades regions septentrionals és un tret característic de les poblacions d’óssos (de fet, el salmó arriba a ser una part fonamental de la dieta d’aquests animals). També és capaç de caçar animals més voluminosos com cabirols, isards, porcs senglars, cérvols o bestiar domèstic, un seriós punt de conflicte en la seva relació amb l’ésser humà, i finalment, és un gran consumidor de qualsevol tipus de carronya, petita o grossa, que trobi als seus dominis.
Després de set o vuit mesos de gestació, neixen un o dos cadells (a vegades tres, quatre i fins i tot cinc), que són espectacularment petits i dèbils. En el moment del part, els ossets tenen els ulls tancats, no tenen pèl i pesen tan sols entre 350 i 500 grams. Neixen en ple hivern, però a l’interior dels confortables refugis, quasi sempre coves, als quals es retiren aquests animals durant l’època freda de l’any.
És un animal de costums diürns i solitaris. Els mascles viuen en amplis territoris que poden abastar els d’algunes femelles, sempre més petits, però els dos sexes només es relacionen de manera directa durant l’època de zel, cap a principis d’estiu a les nostres muntanyes.
Els óssos passen l'hivern en un estat d'hibernació, utilitzant la major part del temps previ a l’arribada del fred a preparar-se per a la letargia hivernal, guardant als teixits adiposos un 75% de l'energia obtinguda dels aliments.
És una espècie que encara és comuna en algunes regions septentrionals de la seva àrea de distribució, però que en moltes d’altres, com la que es troba al nostre país, es troba avui en greu perill d'extinció. A Espanya n’hi ha dues poblacions: la del Cantàbric, separada en dos nuclis aïllats, però que encara manté més de dos centenars d'exemplars, i la dels Pirineus, quasi desapareguda i que darrerament s'ha reforçat amb l'alliberament d'animals procedents de l'est d'Europa. Sembla que aquesta darrera població s’està recuperant a poc a poc i en l’actualitat està formada ja per més d’una vintena d’exemplars.