Pelicà cresp
El pelicà cresp viu a les costes, maresmes i llacs de no massa fondària d’una extensa àrea que abasta des del sud-est d’Europa fins a l’est de la Xina. Malgrat això, és una espècie que es troba actualment en perill d’extinció arreu, especialment a Europa, on les seves poblacions han passat de milions d’exemplars a principis del segle XX a les 1.000 parelles que existien l’any 1980.
Hàbitat Natural
Sud-est d'Europa fins l'est de Xina.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El pelicà cresp és un ocell de mides considerables –fins als 180 cm de llargada– i d’un pes força elevat –assoleix els 13 kg–, que es caracteritza pel plomatge blanc i gris, que esdevé negrós a les plomes de vol. És una de les aus amb una envergadura alar més gran, que assoleix els 3,5 metres de llargada. És difícil de distingir del pelicà comú excepte quan vola. En aquest cas, es reconeix per la manca d’abundant coloració negra sota de les ales i pel plomatge blanc força més fosc.
El pelicà cresp viu a les costes, maresmes i llacs de no massa fondària d’una extensa àrea que abasta des del sud-est d’Europa fins a l’est de la Xina.
Poden cooperar en grup per alimentar-se de peixos, conduint la mola fins a aigües de poca fondària. Després, submergint-se a l’aigua, omplen les bosses gulars de peixos i expulsen l’aigua sobrant un cop són fora, movent el cap.
Aquests pelicans formen colònies de cria, construint un niu a terra o sobre la vegetació aquàtica. Tot i que pot nidificar de manera solitària, generalment forma grans colònies de fins a 250 parelles. Pon un o dos ous que cova durant un període comprès entre els 31 i els 34 dies.
Migrant comú a l’Àsia, tot i que en alguns punts del sud est d’Europa tan sols fa moviments dispersius. De fet, són les poblacions europees les que es poden considerar més sedentàries.
Malgrat la seva molt àmplia àrea de distribució, és una espècie que es troba actualment en perill d’extinció arreu, i especialment a Europa, on les poblacions han passat de milions d’exemplars a principis del segle XIX fins a les mil parelles que hi havia l’any 1980. Actualment aquestes poblacions són menys escasses i han arribat a assolir xifres força més elevades, tot i que la seva situació a escala global continua sent complicada, fet que fa que la UICN encara la consideri una espècie vulnerable.