Martinet de nit comú
El nom llatí d’aquesta espècie, que significa corb de nit, ens indica que és de costums crepusculars i nocturns. La seva dieta, composta per peixos, amfibis i insectes, es veu enriquida, ocasionalment, per pollets d’altres aus que el martinet saqueja dels seus nius. La presència d’aquesta espècie està molt condicionada als boscos de ribera, de manera que la tala d’aquestes formacions vegetals l’ha fet desaparèixer de moltes zones d’Europa.
Hàbitat Natural
Des del centre de l'Amèrica del Nord fona a l'extrem meridional de Sudamèrica, Europa central i del sud, Àfrica, Sud-est asiàtic.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
Amb el disseny blanc i negre del plomatge dels adults i els grans ulls, aquest rabassut martinet és el que té costums més crepusculars. Presenta un bec punxegut i allargat, no tant com en altres martinets –especialment el blanc–, i unes potes relativament curtes i gruixudes. Té la corona i el dors completament negres i les ales d’un color gris pàl·lid, que encara es torna més clar o fins i tot blanquinós a la cara i les zones ventrals.
Espècie cosmopolita, habita en boscos de ribera i sempre lligat a zones humides de tots els continents, llevat d’Austràlia.
La dieta, formada per peixos, amfibis i insectes, es veu enriquida, ocasionalment, per pollets d’altres aus que el martinet saqueja d’altres nius.
Amb una època reproductora molt marcada en àrees temperades i molt allargada i extensa en zones tropicals, el martinet de nit nidifica en colònies que varien en importància des de petites agrupacions fins a diversos centenars d’exemplars. En alguns casos es poden arribar a comptar més de cinquanta nius en un sol arbre, tot i que és més normal veure’l nidificar de manera associada amb altres espècies d’ardèids. Solen fer els nius de branques i matèria vegetal d’origen divers a arbres i arbusts prop de zones humides, on dipositen entre tres i cinc ous de color verd pàl·lid, que són incubats principalment per la femella entre 21 i 24 dies. La mortalitat juvenil és alta, i descendeix a mesura que els exemplars van assolint una edat més gran.
De comportament eminentment nocturn, se’l pot observar durant el dia amagat entre les canyes o les branques dels arbres, tot arraulit i discret. Durant les primeres i darreres hores del dia comença la seva activitat i és llavors quan és un ocell de fàcil observació i, fins i tot, en grans quantitats.
És sedentari i resident en gran part de la seva àrea de distribució tot i que en la major part d’Europa, la Xina o els Estats Units exhibeix un caràcter eminentment estival i reproductor.
La subespècie del Vell Món es troba molt dispersa i en llocs molt puntuals, en concret a Àsia hi ha els efectius més importants de la població. A la península Ibèrica nidifica en punts del centre i el sud-oest, i en el llevant català i valencià.
Espècie molt condicionada als boscos de ribera, amb la tala d’aquestes formacions vegetals i les pràctiques agrícoles, ha desaparegut d’importants zones d’Europa.
Al Zoo de Barcelona aquesta espècie es reprodueix amb freqüència, i s’han fet alliberaments d’exemplars nascuts aquí en diferents parcs naturals de Catalunya.
