Òrix blanc
L’òrix blanc és un antílop que viu a les regions subdesèrtiques del Sahel, al sud del Sàhara, encara que antigament la seva àrea de distribució arribava molt més al nord. Són característiques d’aquesta espècie unes banyes llargues, de fins a 125 cm de longitud, corbades enrere en forma de simitarra.
De comportament nòmada, es desplaça contínuament en petits grups a la recerca de les escasses pastures de què s’alimenta.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
Extingit en estat salvatge, s’han començat projectes de reintroducció a Tunísia, el Marroc, el Senegal i el Txad.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
Té l'habitual dels òrixs, però no presenta la característica màscara facial negra d’aquest tipus d’antílops. El pelatge, en gran part blanc, és rogenc al coll i a la part superior de les potes. Són característiques d’aquesta espècie unes banyes llargues, presents en ambdós sexes i de fins a 125 cm de longitud, corbades enrere en forma de simitarra, per la qual cosa també és conegut amb el nom d’òrix simitarra.
Ambients àrids de la franja subdesèrtica fronterera amb el desert africà del Sàhara.
D’alimentació herbívora, menja sobretot tota mena d’herbes, però també consumeix llavors, fruits i fulles d’arbusts quan estan disponibles. Pot passar llargues temporades sense beure aigua.
La gestació dura entre vuit mesos i vuit mesos i mig, i neix una sola cria en cada part, rarament dues. Els petits poden córrer a les poques hores de néixer, encara que durant les dues primeres setmanes de vida tendeixen a quedar-se amagats entre les minses mates de vegetació que creixen al seu medi àrid.
És un antílop de costums gregaris que viu formant petits ramats de femelles i joves dirigits per un mascle adult que es mouen contínuament a la recerca de l'escassa vegetació i la poca aigua que hi ha al seu hàbitat àrid, encara que, durant les migracions estacionals o en èpoques de pluges abundants, es poden agrupar grans ramats formats per centenars d'exemplars. Els mascles joves formen petites agrupacions aïllades en les quals s'estableixen les jerarquies mitjançant lluites espectaculars.
En absència d'aigua, un fet habitual al seu hàbitat, pot passar llargues temporades sense beure gràcies a diferents adaptacions fisiològiques com la capacitat d'elevar la temperatura del cos per evitar la sudoració o la ramificació de l'artèria caròtida, que porta la sang al cervell, en una xarxa d'arterioles que passen molt a prop de les venes que porten sang més freda des del musell, amb la qual cosa es refrigera el flux sanguini que penetra al cervell.
Històricament ocupava tota la franja del Sahel, la regió àrida situada al sud del desert del Sàhara, així com el seu equivalent al nord del mateix desert i es troba des de l'oceà Atlàntic a la costa fins al riu Nil. Però a poc a poc va anar desapareixent d'aquesta amplíssima àrea de distribució fins arribar a la situació actual: l’òrix blanc és una de les darreres espècies conegudes que sembla haver-se extingit totalment en estat salvatge.
Les raons que han provocat aquesta situació han estat, per una banda, l'excés de caça directa i, per l'altra banda, la degradació del seu hàbitat a causa de l'expansió de l'ocupació humana, amb l'agricultura i la sobreexplotació dels escassos recursos hídrics que això representa, i la ramaderia i la pressió insostenible que els animals domèstics exerceixen sobre l'escassa vegetació disponible en el medi. Tot això està provocant la desertització accelerada de la regió del Sahel i, com a conseqüència, la desaparició de les espècies que hi viuen, entre elles l’òrix blanc.
Aquest és un bon exemple de la importància que té el manteniment de poblacions en captivitat per a la conservació de les espècies que es troben en perill a la natura, ja que, si l'òrix blanc no ha desaparegut del tot i per sempre, sense cap possibilitat de recuperar-se en un futur, és gràcies al fet que hi ha encara un important nombre d'exemplars a diferents institucions zoològiques de tot el món, entre elles el Parc Zoològic de Barcelona. I això permet tenir l’opció de reintroduir-lo en àrees protegides del seu medi natural, com ja s'ha s'està fent amb aquest animal en algunes reserves de Tunísia, el Marroc, el Senegal i el Txad.
El Parc Zoològic de Barcelona participa en l’EEP de l’espècie.
