Bisó europeu
Voluminós bòvid remugant, és un parent pròxim del llegendari bisó prehistòric representat en diferents pintures rupestres del nostre país.
S’ha caçat des de sempre a tot Europa i va desaparèixer en temps històrics de quasi tots els països del continent. Sortosament, i a partir d’uns pocs exemplars captius, es va aconseguir reintroduir-lo en algunes reserves naturals de Rússia, Polònia i d’altres països de l’est.
Programa de Cria
Hàbitat Natural
Polònia, Rússia, Bielorússia, Romania, Ucraïna, Eslovàquia, Lituània, el Kirguizistan.
- Distribució / Resident
- Reproductor
- Hivernant
- Subespècies
Grau de risc
- Extinta
- Extinta en estat salvatge
- En perill crític
- En perill
- Vulnerable
- Gairebé amenaçat
- Preocupació menor
- Dades insuficients
- No avaluada
Taxonomia
Característiques físiques
Biologia
Reproducció
Descobreix com són
Biologia
El bisó europeu és l'herbívor més gran de tot Europa i es diferencia de l'espècie americana per ser menys corpulent i per tenir el cap menys voluminós.
A diferència del bisó americà, no viu en llocs oberts tipus praderia, sinó que és un animal típic de bosc, del qual tan sols s’allunya per pasturar a les clarianes assolellades properes.
S'alimenta principalment d’herba, arrels, fulles, fruita caiguda i escorça dels arbres joves, mostrant preferència pels freixes, mentre que les coníferes no són del seu gust.
La gestació dura al voltant dels nou mesos i normalment neix una cria per part. Comparats amb altres bovins, els bisons es reprodueixen a un ritme molt lent, neix una cria cada tres anys aproximadament i, en envellir la femella, aquests intervals són més grans. La lactància es perllonga durant cinc mesos i arriba a la maduresa sexual entre els 2 i els 3 anys.
El bisó europeu, a diferència del seu parent americà, no sol fer grans migracions, sinó que és més aviat una espècie d'hàbits sedentaris. Acostuma a forma grups familiars d’uns 20 individus, encara que a l’hivern estableixen grups de fins a mig centenar d’individus buscant arrels i fruits enterrats sota la neu. Els mascles vells porten una vida més solitària.
Caçat durant segles a tot el continent, va desaparèixer de nombrosos països en temps històrics. De fet, durant la Primera Guerra Mundial les darreres poblacions que encara quedaven en llibertat a Europa oriental van ser pràcticament exterminades. L’any 1919 va morir el darrer bisó a la regió polonesa de Bialowieza i, l’any 1927, ho va fer el darrer exemplar que vivia en llibertat al Caucas. Sortosament es va aconseguir, a partir dels pocs exemplars captius que quedaven repartits a parcs zoològics de tot el món, reintroduir-lo en reserves naturals de Polònia (Parc Nacional de Bialowieza), Rússia i altres països de l'est d'Europa, per la qual cosa avui dia ja no està en imminent perill d'extinció. No obstant això, la baixa diversitat genètica que presenta, fruit de la consanguinitat, el fa especialment vulnerable a virus com el de la febre aftosa.
Sens dubte, el cas del bisó europeu és un bon exemple del paper fonamental que tenen els parcs zoològics en la conservació de les espècies que es troben en perill d'extinció. Sense la seva existència, algunes espècies, com el bisó europeu i moltes d'altres, ja fa temps que haurien desaparegut del tot. El Parc Zoològic de Barcelona participa en l'EEP de l'espècie.
